30ª Caminada Centre Excursionista de Terrassa (11-14)

Tornar a la Caminada era una assignatura pendent de feia anys. Potser és la quarta. Hi havia arribat a anar en parella amb la dona, amb altres amics corredors, però si especialment la recordo és per haver-la compartit amb tu Kiku. Un sent molta nostalgia en veure als avituallaments la mateixa gent de sempre, envellits però fidels. Malgrat no la puguem tornar a repetir plegats, amb ells sempre t'hi recordaré.

Ni més ni menys 30 edicions es porten ja, cada any canviant d'escenari, sense renunciar a un nivell organitzatiu que ratlla l'excel·lència. No és un event competitiu, s'hi va per conèixer indrets i gent, i compartir una bona matinal entre aficionats a l'excursionisme i/o al trail running també darrerament. I així es com ens vam deixar seduir aquest any, els membres del meu club actual. Jo entretant, amb el cor partit desde fa uns anys entre les 2 entitats, els Corredors de Fons de Viladecavalls i el Centre Excursionista, malgrat tinguin poc a veure entre elles. Uns anys de dolçura diria, alimentats per l'essència de cada una d'elles. Molt romàntic tot plegat, em sento molt bé compartint-les.

Enguany el recorregut ens apropa als termes de Castellar i Sentmenat, deixant-nos el bus a la sortida d'aquest primer poble. No hi ha sortida compartida, la gent va sortint segons arriba el seu bus i pot escollir entre fer un itinerari més llarg o un de més curt. Nosaltres, com no podia ser altre, optem pel més llarg de 33 km. Sortim amb alguns dels companys d'entrenament habituals al poble, l'Andrés, el Cristian i el Carlos. Ens falta l'amic Javier, absència de darrera hora. Avui sense el Ringo també, és fa estrany a moments no veure'l entre nosaltres. El dia despunta quan sortim directes per una trialera amunt que ens porta en un no res al cim del Puig de la Creu. Baixada corriolera cap a Guanta, passant per indrets bonics que no deixen de sorprendre'ns. Els boscos de Guanta són frondosos i queden culminats per la baixada d'una riereta i pel Salt de Montllor, que encara que avui sigui sec, no perd encant el poder gaudir un instant de l'indret. Avancem sempre plegats, avançant constanment caminaires. Faig tàndem sovint amb l'Andrés, tancant el grup. Pugem tot seguit cap al Pic del Vent i la zona del Farell, indrets que feia més de 3 anys que no trepitjava, desde que hi vàrem passar amb el primer equip de la Trailwalker tot fent la marxa tradicional dels 5 cims, com a preparació per aquell gran repte que va acabar sent èpic. També recordo la cursa del Pic del Vent, que vam fer entre varis amics fa una pila d'anys, entre ells també tu, Kiku. Per aquest camins avancem a l'amic Toni Garcia, amb qui havia compartit més d'una marxa d'ultradistància en els meus inicis. Ningú ha fet més cops la Carros de Foc que ell ! Seguim en forta baixada fins l'indret tranquil de St. Sebastià de Montmajor, per deixar pas a nombrosos corriols i pistes que ens porten fins els prats de Can Cadafalch. En un no res seguim baixant directes fins l'àrea d'esplai de Les Arenes on ens espera un gran esmorzar: segona botifarrada i un nou traguet de vi. Més cares conegudes, avui és un no parar, encara que porti uns anys sense fer-hi vida, són molts anys pel Centre.

Arrenquem cap amunt per un corriol que em ve de nou. Seguim avançant com en tot el recorregut a grups de caminants que van fent la marxa al seu ritme i que han escollit l'itineraris més curt. Pujada fins a El Girbau pràcticament i baixada ràpida cap a la Font de la Tartana, porta d'entrada a Matadepera. I de tant ràpida que en el darrer tram complicat del dia, me'n vaig al terra al mig d'uns tranquils excursionistes, amb sort però de rebre només un bon cop però amb bones rascades. Res que no es curi seguint corrent ! La Tartana és plena de gent, el darrer avituallament amb control anti-dopping figurat, un bon muntatge. Només ens queda un bon tròs d'asfalt pràcticament fins a la mateixa plaça de davant el Centre. Un bon tinglado hi tenen muntat: obsequis, bon beure i un parell de plats de fideuà... Una bona matinal entre amics i a un ritme més popular de l'habitual, que a mi no em va pas gens malament. La veritat és que un gaudeix més així d'aquestes quilometrades, malgrat manqui l'esperit competitiu que de tant en tant si ens agrada sentir-lo. He quedat molt content també de retrobar-me amb força gent de la Duatló, la nostra Duatló, que any rera any segueixen donant el seu temps per tirar-la endavant malgrat uns quants ens hi hem quedat pel camí. Llarga vida al Centre !

web de la Caminada