Mitja Marató de Terrassa (01-15)

I en van 11 edicions. Com aquell qui no vol la cosa, i mira que no he acabat sent gaire amant de les superfícies dures, amb la muntanya que tenim a tocar de casa !
No estava previst pas la meva participació aquest cop, de fet no hi constava ni apuntat, mal fet. No va ser fins el dia abans que l'amic Dani del club em cedia el seu dorsal i jo no dubtava en agafar-lo encara que fos per acompanyar algú només, tot aprofitant que la canalla la podiem col·locar amb els avis com cada any, i que la dona també volia fer per acompanyar una amiga.

I així va ser com un es va plantar a la línia de sortida, després de la meva absència l'any passat, quan vaig voler seguir-la amb bici i fer de fotògraf per primer cop. I no pas entrenat, doncs amb 2 setmanes llargues d'encostipat, una sinusitis controlada amb antibiòtic m'havia tingut fora de combat i d'entrenaments. Per aquest motiu arribo sense gaire nervis, saludant a la gent i escalfant ben poc. Sense cap objectiu en concret, només de gaudir de l'ambient que és el que més m'agrada de la nostra mitja. I un cop feta la foto de rigor amb els del poble, temptejo opcions de ritme entre diferents membres, per veure amb qui m' "associo" No tenia clar el fer-la tota sencera, ni sabia si l'aguantaria, el dia abans havia estat molt dur de malestar i molèstia per la infecció mucosa.

El Kilian i el Jose, amb qui ja vàrem compartir pràcticament crono a la darrera Sant Silvestre de Sant Cugat, feia menys de vint dies, em tiren un ham molt fàcil de picar. S'ofereixen a "rodar" a ritme de 1h. 30 m., per sota del seu ritme òptim teòric. M'agrada la idea perquè avui fa fred i malgrat el panorama de poca salut i  mal menjar, estic animat i amb moltes ganes de fer el que més ens agrada: córrer. Sortim doncs plegats, jo sempre veient-les venir pel darrera. El pas per tot el Passeig 22 de Juliol és una gran festa, un munt de gent coneguda animant, entre ells la canalla amb tota la família que s'aplega avui en un balcó. També diferents corredors tradicionals en aquesta cursa, és una gran festa local. Primer tram de pla-baixada responc bé, i a partir del km. 6 afrontem la sempre temuda pujada fins la part nord de la ciutat. Començo per demanar-los que mantinguin ritme i en un no res em trobo tibant del grup, van bé les coses. A Sant Cugat tot just fa uns dies els tenia pel davant i em va ser impossible atrapar-los, avui canvien les coses doncs al Kilian li costa seguir-nos. Pas pel km. 10, tram pla per Béjar i seguim aguantant. Per un primer moment penso que la podré acabar "amb condicions" i això que només venia a acompanyar a aquest parell...

La llebre de 1h. 30m. ens atrapa pel darrera, amb 4 amics de Corredors.cat al capdavant. El Josep Serrano també hi és dins el grup ! Queden uns 7 km. i van massa forts per mi. El Jose se'ls hi enganxa, mentre jo m'ho vaig mirant a la distància. 10 metres, 20, 50, 100, al final de l'Avda. Angel Sallent els perdo de vista. No estic aquí per aquesta guerra penso, tinc el cap i la motivació ficada en la muntanya. Sense trepitjar asfalt no puc aspirar a intentar seguir-los per després caure en terra de ningú. Ja ens coneixem....Per sort l'antibiòtic no fa gaire i em deixa mantenir ritme que ja és prou. Mocs i més mocs. La Rambla es fa eterna però no m'arrossego pas, la gent animant ens empeny. Allà tenim el km. 18, toca tibar de veterania. Pel darrera arriba algun corredor, i pel davant també en cau algun. A la llunyania ja sento els meus animant altre cop des del balcó, força pura ! També fa una estona que vec el Jose com es va quedant pel davant, així que decideixo empaitar-lo i ajudar a fer el darrer quilòmetre plegats. Ens anirà bé a tots dos. Un munt de gent que crida i anima, això és millor que qualsevol gel energètic. Apretem dents i agafats de la mà entrem plegats quan el crono marca poc més de l' 1h. i 31m. En menys d'un minut el Kilian també arriba, objectiu semi-complet. Com sempre gaudeixes a l'arribada en escoltar el què ha fet la resta d'amics, gent amb marca personal, tothom responent bé. I m'alegra molt de veure els companys de feina allà col·laborant en l'avituallament final.

Aquest any toca altres reptes, altres motivacions que ens portaran a fer hores de nit i quilòmetres de pols. A gastar bambes i veure paisatges infinits. Feia molts anys que no planificava una temporada, amb el poc que m'agrada a mi això. L'ombra de la UTMB s'acosta per fi, faig tard, massa tard potser per viure-la amb il·lusió. Però ho intentarem, deu anys després tornarem a Chamonix, aquest cop per veure el MontBlanc des d'una altra perspectiva. Espero no sigui el darrer gran repte de la meva vida.