Canicross de l'Anoia (03-15)

Quan en el meu primer canicross afirmava que era un esport de risc, era per alguna cosa. Ara que puc començar a parlar amb propietat després de 8 experiències, ho he patit en la pròpia pell i mai millor dit. Per sort, encara en vaig sortir ben parat aquest cop vist altres incidents succeïts en companys. Esperem el temps m'acabi de treure la raó !

L'aventura no pot començar millor que trobant-se l'amic Josep pel carrer, qui em recrimina que fa mesos que no coincidim en aquesta disciplina, i em comenta que el següent cap de setmana en fan un a Òdena. En pocs minuts ja em tens mirant al mòbil l'hora de sortida per veure si el puc encabir dins l'horari familiar, doncs toca festa familiar a casa i no podria arribar gaire tard. El tema encaixa i estem entrenats, així que som-hi !
Diumenge 7:15 a.m. prenem cotxe cap a l'Anoia, m'acompanya aquest cop la nena gran, fervent seguidora a qui s'agraeix l'assistència. El matí no comença bé quan ens equivoquem en la sortida de l'autovia i perdem una estona tonta en arribar. L'indret de la sortida és molt adient, malgrat el dia se'm torna a girar quan obro el maleter del cotxe i vec la gran vomitada que ha fet el Ringo. No ho havia fet mai, li trec preocupació al tema pensant en els bons entrenaments d'aquesta setmana i en veure'l animat. Deuen ser els nervis, un pensa. Fa dies que no menja gaire i està més prim de l'habitual, haurem de passar pel veterinari per descartar qualsevol cas de tènies. L'animal però, té clar que avui vol córrer, de manera que després del rigurós escalfament, ja som sota l'arc de sortida. Tercera mala experiència del dia: l'estat nerviós dels gossos arriba a tal extrem, que en un moment d'intent de calmar-lo, rebo dentallada involuntària al llavi, ja tenim la primera sang del dia i encara no hem ni sortit !

Per sort, l'estrés no dura gaire i sortim. No fa ni cent metres que ja m'ensumo "encerrona" Sortim tots massa apretats i els gossos i les línies de tir es barregen. MERDA !!!  2 bracos s'enganxen just davant meu i surten rebotats per sota la nostra línia. Prevec la caiguda inevitable en milèsimes de segons per sort i aterro en plan Superman, arrossegat per postres una mica més pel Ringo, i amb les mans pel davant. Gent saltant per sobre, i per sort ningú més rep. M'alço ràpidament, ni m'aturo, el gos no em deixa pensar-m'ho dues vegades. Valoració ràpida dels danys: palmes a sang viva, contusions múltiples per la zona de la cintura, genoll pelat, dorsal penjant, el llavi segueix sagnant..... Cap problema de mobilitat, així que perdem ben pocs segons en l'afer. Utilitzo la braga del coll per anar tapant les ferides de les mans, millor no mirar-les, fan mala pinta.

I com no podia ser d'altra manera, un munt de gent pel davant, trenta-quaranta com a mínim. Toca recuperar posicions però els començaments mai han sigut bons per mi i en breu comencem la pujada. Tota l'estona anem per pista, no arriben (ni arribaran) mai els corriols que sempre ens afavoreixen. Amb el temps m'he adonat que com més tècnic és el recorregut, millor funciona el nostre tàndem. Els espais amples desorienten al gos. Així que ens limitem a anar pujant durant un parell de kms. Avancem algú però també ens avancen. Peso massa pel Ringo, sempre el mateix. En coronar el Puig Aguilera, el punt més alt, esperitem el ritme de bona manera i comencem a recuperar posicions com era previst. Fins l'arribada i especialment en la baixada, avançarem una desena de companys. Llàstima que en els darrers quilòmetres planers, el gos no agafa ritme. El camí és massa ample i falten corredors al davant , això no ajuda a que tibi com cal. Crido, crido i l'animo, així arribem després de 42 minuts i mig, en 20a posició d'uns 60 canicrossers. Analitzant la resta de curses fins ara, hem fet el pitjor resultat fins al moment. No pas per manca d'entrenament, hi ha gent per davant que entrena cada cop més. Esperem una millor ocasió, i que per temps en puguem seguir gaudint. Sense mals moments ni caigudes, que aquest cop ja ho he pagat prou.

web de la cursa