Buit

Ajagut al pati t'imagino, restes del teu elegant pèl blanc-i-negre escampades arreu m'hi ajuden. Joguines, pilotes, objectes rosegats, forats buits, tot abandonat. Una menjadora i un abeurador buits, que abatuts hem de retirar. El teu coixí, convertit en el nostre petit santuari: diferents relats més que sensibles de la canalla, el teu collar, la teva xapa, un floc de pèls de la teva cua, flors, una branqueta de farigola florida, aquell pal amb que haguéssis jugat...

Arribo a casa i només buit. No hi ets, cap rastre d'aquella mirada melancòlica ni d'aquella alegria per veure'm. Impossible acceptar-ho, amb resignació i profundament dolgut busco per tots els racons. "Ringo, on ets?" Només silenci, només buit. Els records i les fotos em consolen, mentre la pena em va posseïnt, és inevitable jeure allà on hi passaves llargues estones. T'imagino al meu costat amb una carícia imaginària, segur que la reps, mentre amb el morro me'n demanes més. La teva mirada d'agraiment per tot i d'atenta observació pel que faig.
Enrera queda la teva obsessió per seguir-me arreu. Prenc la corretja i res queda d'aquella bogeria per sortir a passejar. Només buit.

Els camins són buits. Els nostres carrers, senders i racons de sempre. La rutina ha quedat en no res. Els despertars són estranys i sortir a córrer sol ha esdevingut un suplici. M'acosto al final del carrer com de costum, obro el maleter per donar-te la teva estona però no en baixes. Les estepes t'esperen pansides, preparades per ser ensumades. Els teus amics, tancats a les seves cases ja no t'observen ni et borden. Els altres gossos pel carrer em miren i cerquen al meu voltant, ensumant-me i buscant-te. Però res, no hi ets. M'acosto a la font que tants cops ens havia acollit, a aquell cimet que tants cops haviem pujat, a aquell prat que tants cops haviem atravessat. Tot és buit.

Els iogurts a casa ja no s'escuren fins l'últim racó. L'olor suculenta de l'embotit i del caldo ja no atrau a ningú. El camió de la brossa passa pel carrer i res s'altera. Les mosques volen tranquilament per casa. Xiules i ningú ve, només el silenci. Aquell quart graó de l'escala on jeies misteriosament. Els senglars i els conills campen tranquilament pel bosc del costat de casa. Dormim i el terra del costat és buit.

Eres un angelet, el nostre angelet emportat per la injustícia i la negligència al seu mal. La teva discreció ens enamorava, una estima discreta. Una mirada penosa i atenta, que ens robava el cor a la primera ullada. De petons i lladrucs escàs, per no dir res. Ens portaves pau i ens donaves descans, oferin-te per a la carícia en tot moment, una teràpia mútua que ara trobem a faltar amb resignació. Incapaç de mossegar, l'estrés et posseïa en certes situacions que demanaven comprensió. I feiem camí plegats, sense separar-te, obediència i inseguretat tot en un. És increible que no hi siguis. Una criatura meravellosa, el nostre fill.

Seguirem somiant, la teva llum, que el buit no es faci etern. Somiarem junts, fent plegats el corriol, seient en el nostre racó. Rebràs una mirada i timidament, la tornaràs. Mirarem al cel, sortirem del buit i units, somiarem el nostre retrobament. T'estimo Ringo meu.


L'inici, el relat de la benvinguda

El perquè, el relat de la relació

Un relat de lluita, desengany i frustració Els darrers dies