Ultra trail Estels del Sud (05-15) KO

Quan la salut et dóna l'esquena en aquesta vida, ens molesta i ens inquieta en tant no sabem què està passant dins el nostre cos. L'ànima és forta i lluita contra el mal, però el físic té la partida guanyada quasi sempre. Si estem fent una cosa que ens agrada o a punt de fer-la, i aquest mal ens en separa, patim un mal no només físic sinó també emocional: heus aquí la història d'una amarga derrota.

Consti que no hi ha pitjor derrota que la mort. O el dolor insuperable. I que qualsevol "derrota" que acostumem a mencionar, és anecdòctica al seu costat. Per mi, que em considero una persona eternament lluitadora, perseverant, mentalment forta, abandonar algún dels meus objectius se'm fa impossible de creure. Però així va ser com un dissabte 2 de maig, el cos se'm va negar a un objectiu, deixant plantada la meva ànima i ganes.

Som a gener d'aquest any quan ens assabentem de la "sort" en el sorteig de la UTMB, que ens concedeix la participació en aquesta mítica prova que fa tants anys tinc com a referència, però que per circumstàncies diverses mai m'havia plantejat. Tocava fer plans doncs per a preparar-la mental i físicament durant aquests llargs 7 mesos. Amb calendari en mà traço ràpidament els objectius en 2 curses d'ultra-distància que no he participat mai, bàsicament per la seva recent creació. Costa poc que els amics de batalla, en Carlos i en Cristian s'hi afegeixin. Bé. Anem entrenant per separat, a cops plegats, sempre amb el cap posat en la cita de Chamonix. Com ve sent habitual jo no puc preparar físicament com convindria aquests reptes intermitjos, però tant se val, sóc massa inquiet i tiro de cap, d'ànima i del que convingui. Menys mal que el cos s'adapta al càstig que li suposa una cursa d'aquestes distàncies. Massoca és poc, però ho fem molts !  La Ultra Trail Estels del Sud és el repte intermig perfecte per molts motius:
- coneixeré la zona desconeguda dels Ports
- completaré la darrera travessa circular gran de refugis que em queda dins el nostre petit païs
- tindré festa abans i després del dia "D" per poder estar amb la família
- compartiré una bona estona de trajecte, teòricament, amb l'amic Cristian. Em ve de gust

La furgoneta, amb llit muntat inclòs, em recull puntualment a casa. Gran luxe. Acabant preparatius a darrera hora, no tinc remei, carreguem i marxem per ser un hora i mitja llarga al poblet de Roquetes, una barriada de Tortosa. Prenem dorsal, fem un beure i cap al Caro falta gent. Poques cares conegudes aquí dalt per no dir-ne cap. Ens instal·lem just al costat de la sortida en un pàrquing habilitat, ben sols, només amb la companyia de varis gossets que em fan sentir nostàlgia. Em recomforta gratament la seva companyia i els seus lladrucs. Aconseguim sopar bé i dormir una bona estona com cal, sota d'una magnífica lluna però amb poca fresqueta, cosa que m'atabala en pensar en la calor que ens espera en unes hores.
A les 7 a.m. sortim després de saludar l'amic Garreta, gran aposta del dia, l'amic Jaume Folguera, companys guanyadors de Trailwalker !, que també acabarà abandonant al mateix indret que jo malgrat arribar a ser segon durant bona part de la prova, i a l'amic Xeix, que no pot faltar a cap sortida, el que sempre hi és. Tothom corre i corre, au vinga quina pressa. No podem ser menys, s'ha d'aprofitar que el sol encara no hi és. El perfil és a favor la primera vintena de km. amb tendència a baixar, combinant pista amb corriols tècnics i ombrívols a cops. Costa poc arribar al km. 24 aprox. al bell poblet de Paüls. Conegut per ser un indret molt maco i així és, arribem pel sud-oest, i gaudim d'uns minuts magnífics amb la seva formació vertical dins la natura. Digne de les millors fotos. El sol comença a castigar aquí de valent, i el Cristian se m'escapa a les pujades com era d'esperar. Sort que avui m'estreno amb els pals penso, he de buscar motius per creure en que el podré seguir ! Avituallem ràpid, potser massa ràpid fins i tot. Ve pujada durilla i vull guanyar una estona al company per no fer-lo esperar. Al km. 35 i passarnt pel magnífic paratge de les Roques de Benet, nou avituallament sota una calor que comença a ser més que preocupant. La carpa que acull aquest grup de voluntaris és asfixiant, la beguda no és freda i el menjar ve de gust però no del tot. Ai, ai, ai...que són molts anys fent "ultras" i això no m'agrada. El meu bidó amb suero acabat d'omplir, aquí s'acabarà quedant per oblit meu. Arrenquem després de molt poc, potser massa poc altre cop. Tot i així, la ingesta de líquid és important, així com de menjar amb mesura. Un bon tros de carretera ens mena cap als Estrets d'Arnes i les seves magnífiques "peixeres", on grups d'amics i famílies senceres apaguen la calor en tant nosaltres suem la cansalada sota un sol que de justícia és poc. No em puc aguantar més i esgotant possibilitats, en el darrer gorg m'hi llanço de plè, en pilota picada. El Cristian fuig, ni em vol veure, així que ben sol assaboreixo per primer cop la frescor del Matarranya o com se digui aquest riuet. Em senta molt bé, malgrat que en 5 minuts ja torno a suar i patir com un porc. Alguns corredors per darrera ens han atrapat, doncs hem baixat ritme vista la planície que anem superant, fins entrar al poble d'Arnes. Massa pesat aquest tram, ni una sola ombra !

Km. 45, ens trobem sentats, bevent força altre cop però jo amb l'estómac que comença a rondinar tot i ser hora de dinar, i el cop de calor que fa estona que treu el nas. No m'agrada la situació. El company s'ho mira amb paciència, ell arrossega una sobrecàrrega muscular que el fa pensar en plegar fins i tot, així que li va bé aquesta parada forçada. En sortir d'Arnes, es continuen els trams sense ombra, desencaixants i desesperants. Em vaig quedant enrere altre cop, mentre arriba més gent pel darrera. Sentim un riu a pocs metres i m'hi llanço de nou sense cap dubte, m'és ben igual el temps que invertim avui, he vingut a gaudir de l'experiència i l'indret es mereix un bon bany. De veritat que senta molt bé, en surto amb moltes ganes de tornar a donar guerra. Nova pujada ben solet i baixada cap a l'avituallament del Toll de Vidre, on encara entra prou líquid al cos i quelcom de menjar. Avanço aquí al Cristian qui aprofita per refrescar la molèstia muscular, i em llanço penosament cap a la que per mi és la pitjor pujada del dia: el cim de Penya Galera. Cullons com puja això. Amb el company altre cop per davant, vaig fent ben sol. Avanço una noia que ni parla, aquesta si que va ben tocada. I per darrera veig a la distància ben poca gent. No m'agrada gens les forces que estic utilitzant, ni el ritme, ni la cadència de respiració, se me'n fum el paisatge ! Passem però altre cop per uns paratges verges magnifics, ara amb vistes al Caro, allà ben lluny. Després de coronar, no aconsegueixo baixar amb ganes, no estic gaudint gens. Només vull i desitjo arribar al poble de Beseit com sigui, i en l'estat que sigui. Allí ja farem replantejament de la situació, no toca pas ara. Tercer i últim bany al riu. Una bona estona i ben despulladet, em sap greu per la família que allí a prop s'entreté, és qüestió de necessitat primària en aquests moments. Passen els corredors que venien pel darrera. Bona tarda i passi-ho bé !
Seguim una estona plegats i arribem al km. 67: Beseit - Beceite

Un poble que dóna nom a un parc natural sencer ha de ser digne a la vista per força. Em recorda força a Mura, sense superar-la però. Ens acullen els seus vilatans animant, és una zona castellano parlant i es nota, som ben lluny de Tortosa. Entrem al frontó municipal on hi han habilitat una més que correcta zona d'avituallament, on hi trobem la bossa amb tot el que hem volgut deixar cada corredor per a canviar-nos i amb vitualles. No em trobo bé, les nàusees abunden mentre observo varis corredors engrapant de valent una safata de macarrons. En mengo algún amb desgana i l'aigua freda m'entra d'una forma preocupant a petits glops. Passem més de mitja hora diria aquí sentats, intentant recuperar-me. No m'acosto al metge perquè em conec, ja hi he passat masses cops per aquesta situació. Físicament em trobo bé, i fins que no em surti el vòmit no podré pensar en qualsevol possible recuperació. Fa masses hores que no ingereixo res amb gana i condicions, i li falta molt líquid al meu cos. Avui som molts que hem estat a punt d'un cop de calor, sort de les banyades !  De sobte, comencen a caure gotetes i, alçant el cap, esperançador, em dic: "aquesta és la meva"  Hem de sortir d'aquí o faré un espectacle desagradable. El Cristian en tot moment em recolza i m'espera, pacient, mentre engrapa com un porc. El nostre objectiu s'ha convertit en arribar, costi les hores que costi, lluny de voler competir. Després que ens revisin el material obligatori a portar al damunt, passem per una placeta ben engalanada amb motiu de la cursa, l'indret oficial d'arribada pels corredors que fan el recorregut curt. Quina festa ! I nosaltres en marxem !!!  Enfilem cap a un primer collet, corriol amunt i en coronar-lo, em surt per fi tot el que duia a l'estómac. Em recolzo a un arbret, evitant el desmai i sec uns instants sota l'atenta i preocupant mirada del company. "Estic bé" i en uns minuts ja som de camí cap al següent avituallament. Em començo a trobar genial, ja era hora, i aconsegueixo accelerar una mica el ritme fins i tot. És un miratge que durarà menys de mitja hora, doncs a mesura que ens acostem a El Parrissal, nou indret de control de pas, em vaig trobant pitjor. És un lloc maco de veure, convertit en via verda al costat del riu. El dia aquí se'ns està acabant. No puc trotar, només caminar amb resignació i esperança que podrem seure i ingerir quelcom una estona, amb molta sort. Instants abans de veure la carpa de l'organització, ja sé que això no acabarà bé avui, em conec prou.

Km. 75, la meva fi. Em desanima força veure només aigua en aquest "avituallament". Si vull continuar m'he proposat que he de conseguir beure i menjar com sigui i el que sigui. No sortiré d'aquí si no em vec amb forces, doncs ens esperen 30 km. bàsicament cap amunt, amb dures i llargues pujades, amb només 2 punts intermitjos de control on és difícil evacuar als corredors que vulguin abandonar. Miro i em torno a mirar el perfil final de la cursa, és angustiós, fa molt respecte malgrat li tingui moltes ganes. Em trobo sentat amb diferent gent observant-me, donant-me tot tipus d'atencions. L'Iñaki, voluntari de l'organització, m'ofereix fins i tot el seu pollastre a la planxa que té preparat per sopar, així com tot el que porten per ells. No aconsegueixo que m'entri res a la boca. Uns instants més i m'estiro al terra, m'abriguen per sort i supero algunes rampes musculars, normal per la situació. M'informen que el Jaume Folguera ha abandonat avui aquí també després de passar per una situació similar, tot i arribar el 2º a Beseit. Haurà passat prop d'una hora, jo que sé, quan li dic al Cristian que tiri, que m'abandoni a la meva sort. Li ordeno que marxi. I un cop ho ha fet, en un intent de força i rebequeria plegats, em trec la manta que em tapa de fa estona i m'alço. M'avisa l'Iñaki que tinc la última oportunitat d'abandonar l'indret amb vehicle o m'hauré d'esperar a que tanquin el control per fer-ho d'aquí força hores. Anàlisi ràpid:
- m'han avançat desenes de corredors mentre era allà, abatut, i tothom s'espantava en veure'm
- ha caigut la plena nit, fent-se invisible per tant el paisatge
- calculo el Cristian necessitarà prop de 7 hores per acabar, jo, ¿quantes en necessitaria?
- la meva darrera pujada ha estat més que penosa, no m'imagino deambulant davant la que m'espera
- tinc rampes musculars a les cames, l'estómac hiper-tancat, malestar general, ganes de vomitar
- m'agrada fer els reptes gaudint, no perquè toca. L'any vinent tindré una nova oportunitat segur
- la família agrairà veure'm en bones condicions a l'endemà, i poder fer quelcom amb ells

- "Número 139, aquí tens el dorsal. Abandono" L'Iñaki m'observa complagut, ara si. Ell respira i em convenç que és la millor decisió. Aquí tots som corredors de fons i sap el que significa aquest moment. M'acomiado amb una mirada de resignació de l'indret, mentre entro al seu cotxe, amb ganes de plorar. No puc més, necessito una bona recuperació. Sort que en menys de mitja hora som altre cop a Beseit i m'adreço ara si al metge de cursa com hauria d'haver fet abans, qui m'administra medicació i em dóna repòs en un espai reservat mentre em controla les constants vitals. Malgrat no haver possible pas enrera, encara se'm passa pel cap sortir d'allà corrent. Els ultrafondistes som durs de pelar, gent ben estranya i tossuda.
Dalt el Caro començaré a ingerir el caldo màgic que sempre m'ha sentat bé en condicions similars. M'estiro al costat de la furgoneta, en un intent de clucar els ulls, tot esperant l'arribada del Cristian. A les 4 a.m. em desvetlla i m'alegro moltíssim per ell que sigui feliç per haver-ho aconseguit acabar amb bones condicions. És del 50 % dels privilegiats que ho ha aconseguit, la resta hem estat víctimes de la batalla brindada per aquesta inoblidable 1ª edició de l'Ultra Estels del Sud. La derrota física ha estat contundent, però la derrota psicològica és letal. Només hi ha un remei per a recuperar-se'n: pensar que l'any vinent he de ser si o si en la línia de sortida, sempre amb el permís de la família. Per temptar la sort un cop més i aquest cop, segur ho aconseguirem.

web de la cursa