Ultra Trail du Montblanc UTMB (08-15)


- " Una ungla negra, petites butllofes, quàdriceps carregats i l'esquena masegada" resumeix en Cristian

La conversa distesa sobre els efectes colaterals marquen una part de la vesprada. Ens apleguem al voltant de fondues i raclettes, amb la família i amics. Un no pot esperar més per a celebrar-ho. Corredors i no corredors engrapem sense mesura, s'acaben les vacances per la majoria i tenim un bon motiu de celebració: la UTMB és al sac i ben lligada. No hi ha cava ni petards, només ens tenim a nosaltres, un bon àpat i la satisfacció d'haver fet les coses bé i aconseguir l'objectiu tant preuat i anhelat durant anys.

- "I ara què?" em pregunto en veu alta. cercant un objectiu més enllà de la UTMB. L'euforia s'escapça per moments en no trobar reptes immediats de superior o igual envergadura que el projecte que avui acabem. És trist, el present copsa el futur. Un somriure i una arronssada d'hombros en el company és tot. Clar que vindran nous reptes i objectius tant necessaris com l'aigua que bevem, però ara no hi són. Ara és moment d'assaborir l'èxit, compartir estones i anècdotes, agraïr als presents el seu recolzament. De seure i respirar sense pressió per una bona estona. Canviem l'ampolla d'isotònica per una copa de vi, i la barreta energètica per trossos de carn emmetzinats de bon formatge. Som a Chamonix, als alps francesos !

La història de la UTMB remonta uns quants anys enrere, de mans d'algun inquiet que veient que les marxes llavors d'ultraresistència, no eren prou pels humans. Sortiem a caminar per la muntanya, de nit. De trotar ben poc, i amb una motxil·la com cal i amb bambes no t'hi fixis. Calia innovar i buscar alicients, car les marxes es repetien any rere un altre any. Amb la idea de donar la volta a tot el massís del cim d'Europa, el 2003 es va iniciar aquest repte que ha anat creixent any rere any en nombre de curses i corredors. Actualment hi prenen part prop de 8.000 persones competint, una moguda important pensant que estem parlant de curses de resistència de muntanya. D'aquests, 2.500 prenen sortida de la UTMB, enguany venia gent de 79 països. Sobren comentaris. Pas per 7 valls, vista de 71 glaceres i 400 cims, 3 països, molts pobles i rius, i milers de persones animant: un repte fascinant, malgrat costi el que costi tant econòmicament com físicament. El fet de posar un temps màxim de 46,5 hores fa que no estigui a l'abast de tothom, per això s'ha acabat convertint amb el pas dels anys una de les rutes per etapes més transitades a nivell mundial. Són masses els amics que ho han intentat, aconseguint-ho o no, i és fàcil prendre's de la seva experiència. Precisament és un dels secrets d'aquesta gran moguda, el boca-orella. Per cada "finisher", 10 potencials "finishers" s'enganxen al projecte. D'aquí que sigui força complicat el prendre-hi part, doncs convé certificar la finalització de 3 marxes de resistència d'una certa envergadura, i tenir sort en el sorteig de dorsals previ d'uns mesos abans. La qüestió és que ara per ara pots arribar a esperar fins a 3 anys per assegurar plaça, un temps massa valuós quan hi són les ganes. S'ha arribat fins i tot a un sistema d'obtenció de punts a nivell mundial, on hi estan inscrites totes les proves d'ultraresistència mundials per muntanya de més de 50 km. aprox. Els organitzadors de totes aquestes curses frisen perquè els homologuin com a cursa prèvia, tot cercant el prestigi de ser dins la moguda així com de motiu perquè vinguin més corredors a les seves "marxetes"

-"Has tancat bé i posat l'alarma ?" crido des del cotxe a la dona mentre s'acosta. Amb la caravana de 4 metres al darrera, la canalla, la gosseta, bicis, menjar per un regiment, trastos mil i un objectiu: Suïssa ! Ens esperen 2.500 quilòmetres, 7 càmpings i 23 dies sencers amb les seves nits. Un viatge amb el colofó final de la UTMB si tot va bé. No ho puc espatllar, tot ha de sortir bé. Masses hores esmerçades i maldecaps per la família. Fa 17 anys que no trepitjo Suïssa, i 10 que no fem cap a Chamonix. Massa temps, masses records enrere. L'any 1991 hi anàvem per acomiadar per sempre el meu germà des de la salvatge Aiguille du Midi, amb la pendent del Tacul allà present. Tot plegat estrany i molt bonic alhora. Algun dia hi calia tornar, i així va ser el 2005 amb el Kiku, quan em va voler acompanyar per fer la ruta dels quatremils, la mateixa que haviat fet l'Eugeni força anys abans. Aquell 18 de juny va ser molt epecial, sentiments a flor de pell que culminaren amb el cim del Mont Blanc que tant anhelava. Llàstima de baixada fatídica i inexplicable, que em va arrencar el company per sempre. 2 històries tràgiques en un mateix indret, aquesta muntanya s'acarnissa amb la meva vida i els meus sentiments. Calia donar-li una altra oportunitat, la tercera, i com millor que amb la UTMB. Encerclant tota la muntanya que m'ha marcat per sempre, i tancant per fi el cercle també a aquest repte que em tenia el cor robat. Anava per vosaltres, Eugeni i Quicu, aquest repte, el que vam viure plegats durant 39 llargues hores.

Abans de Chamonix visitem la zona de Montpellier, d'Annecy, del llac Léman i Gruyères, les captivadores ciutats de Friburg i Berna, Zermatt amb el Cerví que l'any passat no ens va deixar pujar i el MontRosa vençut fa una pila d'anys després de suar-lo unes quantes hores. També vam ser a Interlaken amb el Jungrau, el Mönch i l'Eiger !!! (la muntanya que em va encisar en la meva primera aventura a la cerca de cims de 4.000 metres pels alps fa prop de 20 anys, passant a donar-li nom al meu bloc fins i tot) Quins indrets més idílics, llàstima del nivell de vida, fora de l'abast nostre, no ens hi podem quedar a viure per sempre... Arribem a Chamonix dimecres 26 d'Agost, fa sol i hi ha una "méteo exceptionelle" prevista fins a finals de mes. Som a 1.000 metres d'alçada i sobre nostre s'imposa la majestuosa silueta del MontBlanc, 3.800 metres per sobre nostre, acompanyat pel mont Maudit, la zona de Gouter, i la glacera de Bossons. Un paisatge esperpèntic per qui l'observa per primer cop. No li puc negar la mirada només arribar. M'ha fet molt mal però la muntanya és bella i la necessitem trepitjar, aquest cop més que mai. Millor tenir-la de banda, li guinyo l'ull i l'abraço imaginàriament. La necessito al meu costat, és la tercera oportunitat per marxar de Chamonix amb un somriure com no hem aconseguit mai fins ara.

Dijous 27 ens dirigim al Salon du Trail: un mega-espai, mega-muntatge, mega-fira, mega-jo que sé, per a recollir el dorsal i altra parafernàlia, revisar material obligatori, i veure amb els propis ulls el perquè aquesta ultra és la reina de les reines. S'hi apleguen aquí desenes d'organitzadors publicitant les seves "ultres", i marques publicitàries oferint els seus productes i serveis. Tota la vall va plena de publicitat de l'event que tant bé deu anar a nivell turístic als seus vilatans. Només ser corredor de la UTMB dóna dret a descomptes i avantatges per tota la vall de Chamonix aquells dies, i tens transport gratuït. Vaja, et sents un privilegiat, l'heroi esperat durant tot l'any. Els carrers rebossen de gent amb pinta de córrer i de portar anys preparant el repte com jo, també hi conviuen muntanyencs amb les seves cordes i piolets penjats. Ai David, o una cosa o l'altra !!!  La cua per recollir el dorsal és monumental, però donen abast ràpid. Una organització 10 de gamma alta per tot el que vaig viure i veure, sempre amb petits matissos. Ja poden fer-ho bé amb 6 persones alliberades a sou tot l'any, treballant perquè surti bé la moguda. Posen fins i tot autobusos a disposició dels acompanyants per a fer el seguiment a quasi tots els punts de pas.

Divendres 28
-"Merda, ja m'he despertat" No són ni les 7, com quasi sempre, em desvetllo amb les primeres clarors i sorolls. Sortim amb silenci sepulcral de la caravana com cada matí amb la gosseta, per passejar una estona i saludar al dia. Ja sabia que no podria descansar gaire tot i necessitar-ho, portem massa dies amunt i avall, amb entrenaments en alçada improvisats. Em sento cansat i dubto de l'èxit final, avui més que mai. Tot són petits mals, por a la son, al que pugui passar, a la mala sort ! La bossa i la roba ja són preparades, intento relaxar-me a la vora del riuet que creua el càmping però és impossible. No són nervis, és la por. És la por i la pressió de fer-ho bé, aquesta serà la única i última oportunitat, no m'agradaria haver de tornar-hi.
A les 17 h. entreguem la bossa que ens deixa l'organització a meitat de recorregut i una corrua de gent "armada" amb pals de trekking, càmeres, banderes, una polsera que ens identifica com "els que anem a morir" Així ho vaig repetint, nosaltres no tenim videos de motivació com alguns equips de futbol. No ho necessitem, som de carn i òs, i en una caiguda ens aixequem per no perdre temps. El so d'una cançó com "Conquest of Paradise" de Vangelis s'ha fet lloc en la sortida cada any i ens fa alçar la mirada al cim del MontBlanc allà present. No sortim a la conquesta del cim, seria massa fàcil, sortim a la conquesta del massís sencer.

-"Va, la última foto !" Les respectives dones, ma germana i el cunyat, tota la canalla, l'Elena embarassada de bessons del company Cristian, i la meva India. Semblem tots 2 actors de Hollywood, la família volen una foto i una altra amb nosaltres, aquí i allà. Fa passa l'estona d'una forma més distesa i oblidar-nos per moments de la calor que està caient. 33 graus al sol és molt en aquest petit poblet. Tot és llest, fins i tot el camí a seguir exclusiu ja per a corredors cap a la Place Triangle de l'Amitié, la del triangle de l'amistat que ens uneix a tothom avui present. Sobta veure tal munió de gent aplegada, cadascú amb la seva motxil·la diferent, les seves bambes i roba diferent, la majoria amb bastons de trekking. Ni veiem la sortida de la gent que hi som. Un munt de pals amb càmeres i mòbils s'alcen per sobre la munió, estelades veiem fins i tot com era d'esperar. Jo amb el dorsal personalitzat, em negava a córrer amb la bandera d'Espanya impresa ben gran perquè tothom qui m'animi ho faci no en el meu idioma, així que em converteixo en corredor de la Catalogne. Els Corredors de Fons de Viladecavalls i un munt d'amics ens seguiran a la distància, hem de suar la samarreta del club com mai, massa expectativa per tot plegat. Només algún privilegiat compta amb la meva xuleta amb els temps previstos de pas, així millor i que passi el que hagi de passar. Mirada de complicitat, encaixada i abraçada amb el que va sent un company etern d'aventures. "Un minut !" crida el locutor, i després "Dix, Neuf, Huit, Sept, Six, Cinq, Quatre, Trois, Deux, Un.......DÉPART !!!!!!!!!!!! "
La música ens posa la pell de gallina,  A TOTS ! El moment és històric i més que especial. Anem desfilant com podem per sota l'arc de sortida. El carrer central de Chamonix és força estret i la gentassa que s'hi aplega per veure'ns fa que el passadís d'honor sigui etern al llarg de calculo un parell de quilòmetres. Passen 5 minuts abans no podem posar-nos a trotar ! Hem sortit massa enrere i això és un petit regal pels de davant, que tampoc enxamparan els diferents taps que es van formant en el primer tram. Tant se val aquest cop, no vindrà de deu minuts... Gent i gent, tot el camí que enllaça fins al poblet de Les Houches és ple de gent animant. És un tram planer que facilita que poguem avançar unes quantes posicions. Passen uns 8 quilòmetres quan arribem al primer avituallament, on ens reben amb unes paroles de gominoles sorprenents. Bevem i engrapem ràpid, hi ha ganes de veure món. Agafo la primera ampolla d'aigua que trobo i en alçar-la per tirar-me-la per sobre penso: no serà aigua amb gas? Doncs si, tot s'hi val. El Cristian riu mentre m'ho afirma, una experiència nova. Resulta que els francesos beuen aigua amb gas als avituallaments. Arribant i sortint d'aquest punt, altre cop gentassa arreu. Semba l'etapa reina del TOUR ! Ens criden pel nom de dorsal "Allez !"  Som una fila compacta de corredors que avança ensambladament, que durarà fins al km. 30 ! La pujada fins al coll intermig que ens separa de la població de Sant Gervais es fa per pista ampla, amb unes primeres vistes occidentals del massís, amb Bionnassay ben nevat i el refugi de Gouter a la vista. Travessem el trenet que porta a la via normal per ascendir al Montblanc. Passat aquest primer coll de Le Délevret a uns 1.800 metres, baixem molt ràpid per pista i camí fàcil però que s'ha d'anar amb compte vista la inclinació. Seguim avançant força gent, deuriem sortir amb 1.500 persones al davant, al km. 21 en són 1.200 encara. I la tònica habitual es repeteix també avui aquí: el company s'avança a les pujades i jo em llenço a les baixades. Així que fem pacte de cavallers i ens farem companyia mútua les properes hores. Són molts els corredors que als primers carrers de Sant Gervais encenen ja els frontals i alguns es comencen a abrigar. Altre cop quasi que ni parem a l'avituallament. La família ens saluda des la distància. Engrapo bé i bec la meva primera tassa de caldo amb pasta, un bon aliat. L'enllaç fins al següent poble de Les Contamines- Montjoie és planer en pujada per sender fàcil on se'ns forma encara algun tap. 9 qm. de tràmit sense gaire per veure, car és de nit ja. M'aburreixo, trotem tota l'estona i faig xerrar la gent com sigui. Fins i tot conec un francès afincat a St. Cugat que ha presentat fa poc pressupost a on treballo...Que petit és el mon ! Arribem al poblet, km. 31, altre cop a petar de gent. Colló, pensava que a França anaven a dormir més aviat, mig poble és aquí. Esperàvem trobar la família altre cop però hi ha tal embús format a la carretera d'accés, que els cotxes no hi poden arribar.

Sortim cap a la segona pujada del dia, le Col du Bonhomme a prop dels 2.500 metres. Primer planejant i altre cop aburrint-me, per després enfilar-se poc a poc de valent conforme avança la pujada. Passem per un indret que de dia deu ser prou concorregut i bonic, Nôtre Dame de la Gorge, amb un riuet i tal. Hi ha gent que ha encès fogueres fins i tot, i segueixen animant amb esquelles que al principi et penses fins i tot que són vaques al mig del camí de l'estona que porten fent sonant-les. Anem fent-la petar amb la gent que ens acompanya, corredors catalans i espanyols arreu. Avancem l'Angie, una noia-senyora argentina guapa afincada a Metz que deixa anar una flaire a colònia que ens deixa a tots intrigats. Encara riem de pensar que la seguirem trobant fins bastans més quilòmetres enllà i seguirà desprenent la mateixa bona olor mentre els homes deixem anar una flaire prou desagradable des del primer quilòmetre. Anecdòtic tot plegat. Un campament improvitzat a lo bèstia ens rep a mitja pujada: La Balme. No hi ha res interessant aquí així que parem ben poc i continuem al meu pas tortuguer constant fins al coll, m'avança gent com és d'esperar. Abusen del meu pobre ritme, ja veuran ja la que els caurà en la baixada penso, no tindré pietat.La corrua de llums marquen el camí, que bonica és la imatge des de baix. Una brisa genial ens avança en coronar, amb gent animant dalt de tot com no podia ser d'altra manera. Aquí ens assabentem que la Núria Picas, 2ª classificada l'any passat, ha abandonat perquè "no anava bé"  I com coi vaig jo ?  Avall que fa baixada, primer tram tècnic del dia i com m'agrada, recuperant llocs. L'indret de 4 cases conegut com Les Chapieux ens rep de forma acollidora després de 49 km. i 8h 45m. Som a uns 1.500 m. d'alçada i duem uns 950 corredors al davant. Mai avances sol a la UTMB, tinc comptat que no hi ha més de 20-30 segons des que t'atures en qualsevol punt i et passa algú. Seiem per primer cop uns minuts, intentant digerir i beure bon caldo. Ens adonem que anem ja bastant per sobre de la previsió de pas que teniem, així que toca oblidar-se del tema i limitar-se a complir amb l'expedient.


El Col de la Seigne puc confirmar que és un senyor coll, dels que et coronen com a excursionista i/o corredor. Diria que és el Tourmalet de la UTMB amb els seus 10 km. d'ascens permanent i una alçada per sobre dels 2.500 m. Ens costarà poc més de 2 hores el conquerir-lo, encara crec que anem a prou bon ritme tot i avançar-nos gent. Llàstima que em començo a notar cansat i la son s'apodera de mi. El Cristian m'abandona per moments pel davant, amb la música no se n'adona que m'estic convertint en cadàver i se m'allunya. Em torno esclau de la pujada i a cops tinc la sensació que m'adormo doncs els primers quilòmetres són monòtons per una carreterera asfaltada. Bufff, penso, com costarà acabar si acabo. Aquesta primera crisi se m'accentua en veure els primers corredors tombats a la vora del camí fent una dormideta forçada, fan enveja i alhora donen pànic de pensar que ens pot tocar a nosaltres. Altres corredors vomitant i altres senzillament aturats, amb senyal d'angoixa preocupant. Renoi, portaré més d'una trentena de marxes d'ultradistància, unes quantes d'elles amb nit pel mig, i mai havia vist aquest escenari després de quasi 11 hores de cursa només. Això és la guerra contra un mateix, contra el desconeixement d'haver fet mai quelcom tant llarg. Estic convençut que els pot més la pressió i l'angoixa d'acabar que no pas la fatiga. Som dalt i el vent apreta de fa una estona. Tothom s'abriga menys 4 valents i nosaltres. M'aturo, em giro i em copsa la imatge inigualable i brillant de milers de frontals trencant la nit des d'aquí dalt i fins al poble que hem passat abans. És un moment màgic, tenim lluna plena que ilumina l'estampa del Montblanc i les seves neus a l'esquerra. Força voluntaris a dalt ens esperiten a baixar per refugiar-nos del vent, i quina sorpresa ens emportem en veure la "petita" baixada que ens espera així com el nou pas d'alçada pel Col des Pyramides Calcaires, que recupera de nou els 2.500 metres. Tot iluminat per frontals, confeso que fa mandra veure el que tens pel davant. Repetim tram tècnic i pujada a cops per blocs fins aquest segon pas clau, abans no comencem la baixada cap al Refugio de Elisabetta, punt d'inici de tantes ascensions pels italians: siamo arrivati in Italia !!!  Les primers llums del dia ens atrapen en aquest descens i novament m'impacta la imatge del Lac Combal emboirat, just sota el refugi. Brillant, intento fer-me un selfie i després de varis cops desisteixo. Com més baixem fins al punt de control-avituallament muntat a l'estil d'un campament d'alçada situat a la vora del llac més m'enamora l'indret. Duem 64 km. i som a prop de 2.000 m. d'alçada.

Després d'aturar-nos-hi una estoneta, trotem suament per la vora de l'aigua i confeso que no m'esperava més pujada fins arribar a Courmayeur, punt intermig de la cursa pràcticament. Anàvem tant cansats que ens va sorprendre aquell revolt sobtat al camí que ens portà exigentment amunt de nou. Una mala jugada pels ànims a aquestes alçades.

L'Arête du Mont-Favre és un montícul ridícul i mai millor dit, al mig del camí, que ens fa pujar a ni més ni menys a 2.400 metres !!! És cert que hi ha bones vistes des d'aquí cap al massís del Mont Blanc, però en aquell moment no em van importar gaire vist el desengany. Total, que m'arrossego de nou i m'avancen uns quants corredors i corredores. El company se'n va endavant i endavant, sort que m'espera al descens cap a Col Chécrouit situal al bell mig d'unes pistes d'esquí. Ens deixem caure a bon ritme i ben aviat hi arribem. Fa bon solet i l'indret és tranquil i certament encantador. Ja fa hores que avancem més sols, sense tanta corrua de gent i això en part s'agraeix en aquells bells paratges. Courmayeur ens espera, així que no tardem gaire en llançar-nos muntanya avall, aprofitant un camí salvatge que va fent esses per sota la pujada d'un telecadira empinat de mala manera. Gaudeixo com un porquet fent petites retallades innocents i a bona velocitat controlada, avançant gent. Al Cristian li costa més, va carregat i reserva ritme. Per poc m'emporto un bon ensurt al primer carrer del poble en veure un nou avís de fotògraf on et reclamen allò de "regardez votre dossard". En baixar la mirada cap al dorsal, m'entrebanco no sé com i aterrisso per sort al mig del prat verd sense més conseqüències. Entrem a Courmayeur, km. 79 després de 15 h. i quart de marxa, prop de 2 hores més sobre el temps inicial previst.....Som a 1.200 metres, i una riuada de gent animant i cridant ens rep. És acollonant, ja m'havien avisat d'aquest pas però ens sorprèn igualment. Amb pell de gallina ens entreguen amb agilitat la bossa amb les nostres pertenences, i entem al pavelló, escenari de la guerra mundial. Perdó, de la UTMB 2015: quin muntatge redéu !!!! Una llarga taula a l'estil self-service i centenars de taules rodones amb atletes abatuts al damunt amb tot el merder de coses escampades, et donen una imatge de guerra i et recorden on som ficats. Molts acompanyants assisteixen aquí als corredors, mentre nosaltres lentament procedim. Passarà mitja hora fins que ens aixequem, en tant engrapem i bevem poc a poc. Ja començo a notar com l'estómac se'm tanca però vaig fent amb les pastilletes: que si protector d'estómac, que si primperan, que si ibuprofè. Tot s'hi val avui. I sort en tinc. La xafogor s'apodera per moments del meu físic i decideixo canviar-me íntegrament d'equipatge en un racó. Sento una petita molèstia al taló, em canvio el mitjó i li nego la mirada. Ni cas, a mi no em tomba avui una ampolla inoportuna i malparida després de tants anys somiant el repte. Abans de les 10 a.m. som fora, i algun corredor japonès que altre ens acompanya. La sortida del pavelló és vibrant i motivadora al 200 %, tanta gent cridant i animant: "siiiiiiiiii, los que van a morir !!!!! " crido i crido amb els bastons enlaire. El públic de la funció s'esperita i crida encara més els noms dels dorsals: "allez David!" , "David coraggio !, "vinga David"  els crits et recorden que la cursa és multinacional. Adrenalina pura, no puc fallar.

La pujada al refugi Bertone m'esperava fos més alpinística. Un es fa la idea de com pot ser el paisatge i se l'idealitza. Ascendim de forma ràpida per un corriolet per sort amb ombra, que ens oculta del sol amenaçador ja a aquestes hores del matí. Mantinc la tradició, a ritme de cadàver, m'avancen i m'avancen mica en mica. No hi puc posar remei, almenys no m'aturo. Sóc massa pesat al costat de tant espinguet i no me la vull jugar a falta de tant per acabar. Bufff.....com costa aquesta pujada, vas mirant amunt i res. Mires l'altímetre i no hi ha manera de guanyar desnivell. Hem de passar els 2.000 metres altre cop ! Sortint d'un revolt el bosc sembla que s'acaba i allà a la dreta, apareix el refugi, o millor dit, un xiringuito de muntanya doncs no té accés a gaire cims alts importants. Tan sols una bella panoràmica al sector Mont-Blanc i Jorasses. I quina vista colló !!! Emplacem una senyora italiana si ens pot fer la foto del costat, el seu marit ens diu no sé què. Total, que no ens entenem i li diem que si, que si. Ella agafa el mòbil i les mans li tremolen tant pobra senyora, que és impossible que la foto quedi bé. Però siiiiii ! Esponja humida al cap i seguim remullant-nos com convé amb aquesta calor, ens aturem ben poc. L'enllaç fins al següent punt, refugi Bonati és delirant: un corriol sostingut per sobre dels 2.000 metres, planer i amb constants vistes a les glaceres de la vall oposada. Amb el dia radiant que tenim l'espectacle és únic, som uns privilegiats de ser aquí dalt penso, i a sobre gaudint de fer el que més ens agrada. Trotem i caminem ràpid a estones, no hi ha gaire pressa i tenim pocs companys de cursa que ens facin adonar de com hem baixat el ritme. Al cap d'uns 5-6 qms. ascendim en poques rampes fins al segon refugi del dia, aquest encara en una situació més privilegiada. Em renya un senyor de l'organització perquè he passat per un corriol paral·lel al senyalitzat, doncs no ajudo així a preservar els camins. Fins aquí arriba l'excel·lència de la cursa !  Engrapo quelcom, l'estómac meu va fent, ingerint poc però. Sort penso del batut proteic amb carbo-hidrats que amb regularitat vaig prenent. Fa calor i toca baixar, així que ens llancem sense perdre temps avall. Des d'aquí es visualitza el següent punt de pas, a sota de la vall: el campament d'Arnuva, hi arribem a les 14 h. en punt, després de recuperar alguna que altra posició. En portem 750 al davant, molts més dels que esperava en aquest punt. Any rere any faig el seguiment en directe de com evolucionen els amics i l'èlit a la UTMB, ja és una tradició inevitable, una mania. Així que sóc conscient que vist les meves possibilitats, anem força més darrera del que hauriem d'anar. M'atabalo a moments pensant en aquest tema i en el seguiment que ens estan fent els amics i família, m'estic arrossegant i em sap molt greu pel Cristian.

Això no pot continuar així, hem de posar remei malgrat poc pugui fer. Miro els aliments allà estesos, hi ha de tot i quasi res em ve de gust com ve sent de tradició en moltes ultres. Semblo un desagreït davant la mirada dels voluntaris que tan amablament ho han preparat. Seiem una estona i reflexiono. No sé en què penso, però reflexiono...La gent ja es veu força petada i ens queden més de 70 quilòmetres i 1 nit. El noi que portàvem el descens al davant, es treu el dorsal només arribar i abandona. Vaja, i el bé que se'l veia baixar. Bevem i bevem aigua fresca, entra prou bé. La sortida d'Arnuva torna a ser d'herois en veure els ànims de la gent i la cridòria. Som-hi ! El gegant de Ferret ens espera. El Grand Col de Ferret és un pas nou a més de 2.500 metres, és el pas clau. Recordo molts finishers que coincideixen en afirmar que si superes aquest pas, tens molta UTMB al sac. Em nego a mirar amunt, hi ha molt desnivell i el sol aquí ens torra de mala manera, s'ha acabat el bosc. Ho he de fer, ho hem de fer. Passades les primeres rampes ens aturem en un abeurador trist, i darrera nostra ho fan uns quants. Cal aprofitar-ho tot per refrescar-se. Seguim i en mitja horeta travessem l'únic corrent d'aigua: no puc més, m'hi he de ficar, el torrent sembla que em cridi ! Ens descalcem i en segons som a dins de cames avall. Passen minuts, sentim molta pau i alleujament. Els corredors van passant pel costat i ens miren, són gent de món i penso que potser aquestes coses no es fan allà on venen. Ells s'ho perden. Un alemany s'acosta i fa el mateix, almenys no semblem els tontos de la película ! Haurem perdut 7-8 minuts però poc podiem pensar de que els recuperariem amb escreix ben aviat. Les cames i peus ho agraeixen a l'instant, i em permeten fer el resta de pujada a un ritme poc propi en mi, flipo per moments de com avanço la gent amb facilitat amb la meva envergadura. Coronem Ferret !!! Darreres vistes cap a Grandes Jorasses i Mont Blanc al fons, també el Grand Combin apareix en aquest gran punt panoràmic. Em porta records de com la seva glacera ens va barrar el pas a l'intent estival de la Chamonix-Zermatt que vam intentar fa tants estius amb uns amics. Estic molt animat i la família ens espera 10 quilòmetres avall, així que inicio amb bon pas tot aquest tram de baixada. Correm i correm, avancem i avancem. Després de passar pel punt intermig de control de La Paule, una granja de vaques, seguim el nostre periple en busca dels nostres i seguim collint gent. Més de 70 corredors haurem avançat en aquest tram i l'amic Cristian em maldiu en tot moment pel que estem fent, els seus quàdriceps es ressenten. No sento pas que estigui abusant de la meva condició física, senzillament aguanto bé les baixades i cal aprofitar-ho. L'arribada al poble suïs de La Fouly torna a ser màgica i plena de gent, allà són la canalla, la dona, la germaneta i el cunyat, la gosseta, l'Elena. El retrobament després de tantes hores, estic molt content i sencer. Xerrem una estoneta i aprofitem per menjar i beure bé, em trobo millor. Portem una mica més de 23 hores i 111 quilòmetres i ens ve la pitjor part, aquella que recordo cada any en fer el seguiment dels companys, que es fa interminable, que la gent no arriba mai als punts de pas i això et menja el coco de mala manera.

La sortida cap a Champex és una mica penosa. Em costa molt agafar el ritme de trote. Estic més afligit i baix de forces que abans, potser hem parat massa estona, potser estic pagant el canvi de ritme anterior. Miro de fer un pacte amb el company i li proposo d'anar fent, per cada corredor que ens avanci aquest tram aparentment fàcil hem de recuperar aquesta posició collint algun altre corredor "cadàver" com tants anem veient ara. Riem plegats, necessitem alguna motivació. Reconec que m'arrossego i força tot el tram de baixada fins al poblet de Praz de Fort al fons de la vall. És un molt bon tram per agafar ritme i recuperar de posicions, però nosaltres ja hem gastat aquestes forces abans i aquí a mi no em venen. Costa de córrer. A més ens ve les ganes d'anar de ventre als 2 a la vegada, si més no curiós. Seguirem baixant fins a prop de 1.000 metres d'alçada per després encarar la primera pujada fatídica a Champex, bonic poble turístic al costat d'un llac preciós que recordo de fa molts anys. En aquesta pujada se'ns va acabant la llum del dia, ens resignem a treure el frontal fins dalt i això em porta a les primeres al·lucinacions crec jo. Un té tantes ganes d'arribar a aquest poble després de "tanta" pujada que té imaginacions de cases i estacions de telecabina amb miradors com jo, que li facin veure que ja està arribant a l'indret. Per flipar aquell primer moment en que vaig veure una casa amb un pal elèctric on hi havia un arbre. Bé, millor passa pàgina i pensar en acabar la crònica que fa prou estona que m'enrotllo. Champex ens rep calurosament ple de gent novament, ha costat molt però ja hi som, som una mica més herois. Estic desanimat, la son s'apodera de mi. Seiem dins la macro-carpa i amb un tè a la mà, penso en moments d'estirar-me una estona a clapar. Hi ha molts corredors aturats, masses. És una avituallament trampa i en sóc conscient, molta gent abandona aquí després de 125 quilòmetres. Però jo no ho penso fer malgrat no em trobi bé i li digui al Cristian que no estic disfrutant i que tinc molta son. Hem de sortir d'aquí com sigui, reconec que costa molt alçar-se d'aquella taula però ho faig. Després de més de mitja hora abandonem la base de vida, com coneixem en l'argot de la ultradistància, per passar a la "no vida". En acabar sabrem que portem 600 corredors davant aquí, la nostra millor posició en tota la cursa, entre Champex i La Fouly calculo van abandonar prop d'uns 100 corredors davant nostre.

Las 3 sorores d'Ordesa són ben conegudes per qualsevol pirineista, doncs això és el que ens queda: 3 montículs horrorosos per acabar. El remate final que qualsevol bon aficionat a la UTMB sabem el que significa i avui em toca viure-ho en carn i ossos a mi. Mentalment estic preparat i de molt, porto dies pensant en aquests 3 ports. El que si em podia imaginar i així és, és com la son està podent amb mi, no pas la fatiga i el desgast físic, suposo que en anar en un ritme per sota del que ens toca, no estem prou desgastats físicament. Abans d'encarar la primera pujada fem un petita planejada amb lleu descens inclòs. Avancem molt solitàriament caminant ràpid i trotant poc, és el tram que anem més sols de tota la ultra, costa veure frontals encesos. L'ascens al refugi de La Giète és asquerós per dir-ho d'alguna manera en el primer tram, un camí que puja entre blocs que t'exigeixen un esforç rere un altre i jo que vaig d'un costat a l'altre perdent estabilitat en tot moment. Hem superat els 1.800 metres i encara ens queden 200 de desnivell, això és inacabable i no para d'arribar corredors pel darrera. Quina pressió i quanta merda això d'acabar un repte que no estàs gaudint, m'assec un moment per meditar-ho. Flanguegem una estona fins a una espècie de collet que per fi dóna pas a la baixada. En un tres i no res som al refugi: "Bonne nuit, il est possible de dormir ? " Només penso en clapar una estona per curar els meus mals. La noia de l'organització em diu que els matalassos estan ocupats i que m'he d'esperar una estona. Que baixi fins al proper control on allà en tenen molts. Mentrestant m'adono que la gent que hi tenen clapant són allà, al mig de tot, no m'atrau l'asunto. Així que avall ens llancem, que fa baixada. Ens seguim trobant gent "abandonats" a la seva sort al costat del camí, ben clapats. Jo ho hauria de fer però tenim les pubilles sense dormir esperant-nos al següent punt. Baixem prou àgils, jo patint per moments per no caure en qualsevol barranc, la situació està controlada doncs trotant en baixada vas més tens i atent però fa respecte. Ja tenim Trient a la vista, allà baix de tot, així que decideixo per enganxar-nos amb un altre trio de corredors i anem fent ziga-zagues avall. Ja hi som i les dones ens reben amb molts ànims, malgrat jo només penso en tombar-me ràpidament així que quasi sense menjar ni beure vaig directament a la zona habilitada a tal efecte. Em rep el coordinador de l'espai, tots els matalassos són plens però per sort en un parell de minuts en lliuren un i ja hi sóc: "Vint ou trente minutes ?" em pregunta el paio. No hi ha elecció, no t'aconsellen dormir més, ha de ser un mini-somni i punt. El company decideix quedar-se amb les dones, ell aguanta, no com d'altres fleumes com jo. Dormo a l'instant..........

2 a.m. En queden 30 però hem de pujar 1.800 metres de desnivell !!! Després que em sacsegés el senyor aquell, no hem tardat més de 10 minuts en sortir. Amb una sensació estranya de son sortim del poblet de Trient per encarar la pujada sense treva fins dalt el segon montícul. M'he posat música per primer cop en la meva vida en una cursa però no tardo gens en deixar-ho córrer, m'atabala. Hem perdut 70 posicions en la paradeta, ara ja tant se val les hores que tardem i la posició, em començo a creure el ser finisher doncs el cos està en condicions i només pesa la sort ja per fi. L'ascensió és més agraïda que la darrera i de nou amb 5 qm. de ziga-zagues que pujo amb més ganes tot i que el ritme segueix sent precari. Trascollem i baixem un xic fins a sota el cim de Le Catogne, on hi tenen muntada una carpa com a punt de control. Ningú s'atura aquí. Tots tenim ganes d'acabar aquest repte que s'està converint en un infern pesat. És de nit, no tenim vistes i aquests trams tots són de tràmit, a mi que em diguin qui disfruta així. 5 quilometres més avall i ja som a Vallorcine on ens esperen de nou les pubilles: "Ummmmm...quina bona olor que fa aquest arrosset" Els ho havia demanat abans i aquí el tinc, no en puc menjar gaire però em senta bé. Chamonix és ben a prop, 19 qms. i ja hi som. La gent ens acomiada amb crits que animen més que mai, són conscients del que signifiquen per nosaltres. Ens queden prop de 8 qms. de pujada, primer caminem a bon ritme fins el Col des Montets amb rampa lleugera, per després creuar la carretera i afrontar el darrer i temut ascens al cimet de La Tete aux vents. Cullons ! Que fan els frontals allà dalt de tot !!! La veritat és que hem de pujar a més de 2.100 metres i això fa molt mal a aquestes alçades però és el que hi ha. Un parell de corredors aturats al principi de la pujada afectats pel símptoma del desànim i desesperació. Segueix venint força gent pel darrera, serà un ascens divertit penso. No em vull arrossegar més !!! així que hi poso forces, ens va avançant algú però també avancem. Bufff, quin calvari de pujada més exigent i sense descans. Cada cop que sembla que trascolles, ve més i més pujada.

-"Allà sembla que hi ha una carpa" m'avisa el Cristian des de dalt. Alço la vista i busco la carpa. Res, encara no la vec. Pujo un parell de revolts i tampoc. Òstia, penso que ara en comptes d'alucinacions vec desalucinacions, coses que deixen de ser. "On coi veus la carpa ? Allò és una roca" li pregunto una estona després. I ell, tant tranquil em replica: "Deixa-ho, deixa-ho, m'ho ha semblat" He de dir que aquella senyora roca quadrada ben gran, ben bé podria ser una carpa de l'organització pel tamany però a part d'això..... No queden gaire forces per riure però ho fem, encara avui ho faig quan veig el company. Una carpa ! ja,ja,ja,ja  . Total que ens ha anat bé per ser en un no res dalt el cim, ja fa estona sense frontals.Un japonès ens fa riure en mostrar-nos la seva fatiga, fem broma plegats i fins i tot una foto al final acabarem fent. Força estrany doncs tants japonesos i xinesos que hem anat compartint ruta i cap et dóna relació. Caram, quin panorama des d'aquí datl, el que era d'esperar. Les glaceres d'Argentière amb el poblet allà baix, i la fabulosa Mer de Glace, molt perjudicada per l'efecte escalfament però espectacular encara. El sol ja escalfa el Montblanc, vull una foto ! M'hi quedaria una bona estona, ho faré millor un altre dia. Planegem una bona estona fins al darrer punt de pas: La Flegere. Em moc amb força i avancem prou ràpid a bon trot. Veiem en tot moment l'estació del telecadira i el restaurant, això anima. Vinga Cristian coi, en 10 minuts hi som. No en són 10 sinó 20 però hi arribem. Amb la sorpresa de sentir els nostres noms al capdamunt. Per arribar a la carpa de l'organització convé salvar un nou desnivell. M'avanço en pujada i corro quasi bé per veure qui són: el Sergi, l'Anna i la sogra, companys del Cristian. Són a Chamonix també aquests dies i han participat en altres proves menys curtes i han decidit pujar aquí dalt per animar-nos. És el que necessitem per fer un bot i espavilar-nos. Fotos i fotos, no paren. I nosaltres tampoc. Penúltim cop que ens passen el detector de control de pas pel dorsal i seguim. "Una hora i ja hi sou, 7 quilòmetres nois" ens avisa el Sergi. Tot baixada, què més volem. Vec Chamonix abaix de tot i com ve sent de costum, em surten forces d'arreu. Som-hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!!!!!!!!!!!!!  Quants corredors vec que baixen caminant, van fotuts. Aquesta és la nostra. M'encego en passar gent i no m'adono que el company es queda, va carregat de cames i no se la vol jugar. Vull millorar el temps tant com pugui, m'he arrossegat prou tot el dia i tota la nit. És moment però de tornar la companyia al gran amic d'ultres, en Cristian. Confeso que hagués baixat en 10 o 15 minuts menys, els finals són el meu fort però hi renuncio ben convençut. Tot i així anem avançant i algun corredor ens avança també. No paro d'espitar-lo i animar-lo, callo ben poc mentre em vaig llançant avall i agraïnt els ànims que anem rebent conforme baixem. Cada cop més gent caminant i esperant corredors. Una recta ben llarga i vec el primer carrer, molta més gent animant. "Va Cristian, campió, últim quilòmetre i mig" L'eufòria em prèn, ell és més moderat. Voliem baixar de les 40 hores i ho farem amb escreix. Li agafo la mà i les apretem amb força, li faig palmades, l'abraço. Ho estem aconseguint. Tants anys esperant aquest moment, tantes curses i entrenaments previs, tantes hores de patiment conjunt, tantes converses i sentiments. Correm i correm, més aviat flotem. La gent ens porta, no sé què fer amb els pals, els alço en senyal d'agraiment a tothom que ens aplaudeix, ens saluda i ens felicita. Com ho he fet en tota la marxa. Pas gloriós pel costat del riu, són les 9:30 del matí quan Chamonix ens rep amb els braços ben oberts. Sento l'abraçada del poble i un xiuxiueig a l'orella que em diu "Aquest cop si" És igual les hores de més invertides, més vivències que hem passat, més UTMB. Aquest moment no té preu, no vull que s'acabi. Dos carrers, una munió de gent i enmig de tothom surt la canalla ! Aconsegueixo gravar l'instant en video, l'escena quedarà per sempre. Cullons, cullons, quanta gent, que fort, no pot ser veritat, girem cantonada i el majestuós arc d'arribada que tants anys he somiat i vist des de l'ordinador a casa i des de la tele. És tot per nosaltres, per la meva família i amics, pel Cristian i l'Elena. No aconseguim travessar-lo, l'emoció pot amb nosaltres. M'aturo i abraço les nenes i abraço al Cristian. I torno a abraçar al Cristian, i torno a abraçar estona al Cristian ara ja amb llàgrimes als ulls. L'Elena plora, la Che plora, ma germana i el cunyat Quicu ploren. Miro al Montblanc i m'imagino dos flaixos allà dalt, va per vosaltres. Creuem l'arribada després de 39 hores i 38 minuts, i amb 665 corredors i corredores pel davant. Sóc l'home més feliç del món. Hi ha uns quants "finishers" allà, però jo sóc el més feliç del món. Ho he aconseguit i ningú em treurà mai aquest moment. Em torno més egoïsta que mai, aquest moment és per mi. I pel Cristian, l'any passat, en una de les cròniques que vaig llegir de la UTMB, un corredor escrivia: "un corredor que ha passat amb mi tantes hores fent-me costat, compartint alegria i patiment, es converteix en un germà"

Gràcies Eugeni i Kiku per donar-me forces. Gràcies Che i a tota la famíla i als Corredors de Fons de Viladecavalls i al Xavi i resta d'amics que m'han recolzat tots aquests anys i que m'han entès en la meva dèria per aconseguir-ho. Feia molts anys que ho hauria d'haver fet però no tocava. Havia de ser avui:
30 d'agost de 2015. Es pot fer difícil entendre el que ens porta a fer aquests reptes, ni nosaltres mateixos ho entenem a estones. És el que tenim i el que ens ha tocat viure, un camí no pas diferent al de qualsevol altra persona. Cadascú escull el que el fa més feliç, i avui, aquí, ho certifico amb contundència.

En aquesta vida diuen que s'ha de fer 3 coses: tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Jo hi afegiria acabar la UTMB. Fins sempre Chamonix, fins sempre Montblanc.


web de la cursa