Marató de Barcelona (03-16)

Masses anys sense tornar-te a sentir. Masses anys sense vibrar i fer-me amb l'emoció que brindes un cop i un altre a milers de persones que et repten, condicionant la seva vida durant mesos. Calia tornar i viure't de prop, has crescut molt des d'aquell 1998 sortint de Mataró i t'hem anat observant i seguint en altres ocasions, la darrera fa tot just 5 anys acompanyant l'Isabel, amb aquell crono reptador de 3h 06m. No podia esperar més, així que aprofitant l'ambient de marató que es respirava entre companys de club vaig decidir colar-m'hi fa un parell de setmanes gràcies a la cessió del dorsal d'un company lesionat. No havia fet gaire els deures però, les sensacions no eren bones òbviament en els entrenaments allargats, no es podia esperar més. Des d'un inici portava la idea d'acompanyar a l'amic Toni en el seu periple de voler baixar de les 3 hores un cop més i que va tornar a aconseguir, per deixar-me caure posicions endarrere i esperar altres companys de club, però la marató és la marató. Tot just sortint del guarda-roba perdo a tota la colla i ja em tinc sol contra el perill, tampoc és possible entrar en el calaix de més endavant. Canvi de plans forçats, som prop de 20.000 corredors, coincidir amb algú del club és missió impossible. He de córrer "sol".

Arrenquem amb la tercera barqueta, sense les llebres de les 3h 15m per davant. Vaig trobant amics i frisant amb l'ambient a costat i costat de carrer. Tiro a ritme constant de 4h 20m, prou còmode en qualsevol començament. El pas màgic per sota el temple de la Sagrada Família és encisador i ensordidor entre tanta animació. Ensumo la caloreta que sempre em fa patir però prou bé l'anem esquivant. Arribo a la mitja marató en 1h 33m. just per davant de les llebres doncs els he recuperat els 2 minuts de la sortida, pensava que aniria més petat. És espectacular anar veient el nivell organitzatiu, tants voluntaris als avituallaments, tants grups d'animació, tanta gent animant ben endreçada. Però la marató no és un joc i prou bé ho sabem. Abans del km. 30 ja m'ha començat a caure el ritme algun segon, no em fa por el mur, el conec prou. El que es tracta és sortir-ne dignament de l'asunto i tirar endavant del cos amb el cap a partir d'aquí. No he fet els deures però tinc una bona base com a corredor i ganes d'arribar com tothom, així que pit i endavant. Arribo a l'Arc del Triomf i al km. 35 objectius definitius, vessants de gent cridant. Arriben les llebres i em passen molt poc a poc, bona senyal. La Catedral, Via Laietana i Colom ! Estic bé, sóc viu. Força per darrera d'on m'agradaria ser però som vius i animats. Els 2 kms. del Paral·lel són de glòria, cada corredor que veus caminant et fan tirar enrere, et desanima i et torna realista davant el que estem fent. Jo també vull parar i caminar però encara no toca. Anem pujant i fent la goma amb un company de club fins a Plaça Espanya. Arriba la glòria ! No hi cap més gent al carrer, ple de gom a gom. Ho hem tornat a aconseguir. Per divuitena vegada, entre asfalt i muntanya, hem fet la marató amb els seus 42km 195m. i merescudament rebo la medalla de Finisher, abans de retrobar-me amb el Manu i el Toni que han pogut amb les 3 hores. Tots els companys de club que arriben pel darrera han acabat, en compto fins a 11, alguns per primer cop, alguns amb marca personal. És brillant el moment que els pots tornar a abraçar i els felicites per la seva fita. També ho és la meva tot i les 3h. 13m. Avui no tocava crono i ho sabia prou bé, tocava sensacions i viure la festa com hem fet. Som feliços allà estirats al costat de les fonts de Montjuic, sóc feliç pensant en la meva petita que avui celebrem el seu aniversari i a qui tinc ganes de veure més que mai com obre els regals. Gràcies Barcelona, gràcies marató per portar-nos tants moments de felicitat i ser com ets. Preferiré la muntanya a l'asfalt, més et portarem sempre en el cor.