Estimats Pares,

Gràcies. 
Gràcies per viure i fer-ho possible, escollir aquest camí, de rumb incert, reptador, profundament comprometedor. 
Gràcies per portar-nos-hi, prendre'ns de la mà i compartir-lo. 
És fascinant, fer-lo plegats. 
Sentir com et guien i et redrecen, com t'ajuden a aixecar quan caus amb les primeres passes.
I amb les següents. 
Sentir quan et deixen anar de la mà i et poses al davant de tot, amb l'esquena ben coberta, amb posat ferm. 
Percebre una mirada sensible que s'entela per l'emoció del moment, més és segura i parla sola: endavant!
Deixar fer quan agafem el rumb, i notar com avancem a la distància, sempre vetllats. 
Notar com rebem seguretat, valors de vida, com evoluciona el cos i l'entorn. 
L'experiència és única i encisadora, és la nostra. 
És un camí farcit de penes i alegries que anem compartint. 
No és fàcil, per això hi sou. 
Avancem convençuts, cada cop més distants. 
El nostre pas és més lleuger, inquiet per descobrir, i lluny d'aturar-nos, ens seguiu guaitant i recolzant. 
La llibertat aviat ens apodera amb el vostre esguard. 
Una sensació inconscient ens orienta pel traç d'un camí, que es bifurca en paral·lel deixant-nos en mans del destí. 
Miro enrere, miro als costats, és el moment de seguir sol, de fer-vos patir amb les nostres inquietuds, de donar-vos orgull amb les nostres fites. 
Les seguirem compartint segur de per vida, és el que ens heu ensenyat. 
Fins on arribarem separats però junts? Qui ho sap? 
Seguim fent camí, ara i aquí: 
vosaltres cobrint les nostres esquenes, les nostres voluntats,
nosaltres, omplint un desig de vida, el vostre. 
Em quedo amb el moment, i amb el passat. 
És només meu, i vostre. 
Una paraula no podia rebre mai tant sentit:
Gràcies.