Trail Matxicots (09-16)

Una cursa d'ultradistància especial és aquella que surt per exemple com a millor valorada de tot el calendari per corredors acostumats a fer "ultres"  Aquest és el cas de la Matxicots, que porta dos anys sent la més votada de totes les curses catalanes. Per alguna cosa serà. Fa massa anys que la tenia pendent, sis edicions portaven fins ara, i massa gent que me n'havia parlat. Calia veure-ho.
No sóc corredor d'apuntar-se a les curses mil mesos abans, ho acostumo a fer a darrera hora sempre que sigui possible la inscripció i que el recàrrec sigui raonable. Aquest cop no en va ser una excepció i m'hi presento sense cap entrenament especial, tinc clar que la vull disfrutar per això opto per la distància "curta" de 54 km. Tampoc m'atrau el recorregut de la modalitat Extrem de 82 km. doncs comparteix recorregut totalment amb la Trail i la segona part sembla que li falten atractius.

Doscents corredors per l'Extrem i uns trescents setanta per la Trail ens apleguem a la sortida a les 5:30 h. al poble de Rialp. Tinc sort que he trobat combinació per no pujar sol, sempre hi ha gent disposada a compartir vehicle. Gràcies Oscar i Alberto! He empalmat un parell de nits dormint poc i això em té un tant inquiet, menys mal que no vaig optar per apuntar-me a la llarga....Com ve sent habitual em presento just de temps a la sortida, control molt light de material per sort, penso que fàcilment m'oblido de quelcom. És una sensació que ve sent normal darrerament, tot preparat a darrera hora. Per sort ho porto tot. Busco ràpidament als amics Egaramossenaires amb qui tinc clar que m'he d'associar avui per tenir un ritme similar, sort que sóc alt i ells em troben a mi. Ens saludem efusivament amb el Victor i l'Alberto i 2 companys més amb qui compartirem els primers quilòmetres. Ja no estic sol penso. Sortim plegats i anem fent fins que de seguida, amb tanta munió de corredors i frontals, perdem referències. Que si un es treu la jaqueta, que si l'altre va de ventre, que si un té pressa...bufff! Ja no sé on són. Arribo al primer avituallament de Seurí sol. Hi ha una varietat de menjar i beure bestial, i el recorregut està excel·lentment marcat, molt bones senyals que donen un indici ràpid del perquè és la millor ultra. Pràcticament tot per corriol, això és sensacional tot i la foscor. El dia pinta ben núvol i amb fresqueta, ja va sent hora de fer una "ultra" sense calor! Vaig tirant bé, amb bones sensacions. Tota l'estona en pujada però mantenint ritme i avançant algú fins i tot, tot i la meva envergadura i dificultats per pujar en desnivells forts com és el cas. De sobte m'atrapa l'Alberto pel darrera, quan jo el feia bastant pel davant sent coneixedor que ha vingut ben entrenat i és més bon pujador que jo. Va fort i opto per seguir-lo a la distància. El dia s'ha llevat i ens regala unes vistes magnífiques de la vessant sud del massís del Montsent de Pallars, objectiu del dia. A mesura que ens acostem al segon avituallament al km. 20 en el coll del Tirador, es va notant el fred i la brisa. Els pocs valents que aguantàvem sense jaqueta hem de córrer a abrigar-nos. Collons quina rasca que fa aquí dalt i quin vent de sobte!  Estem a 2.500 metres i el temps t'obliga a no parar, no ve de gust avituallar-se però ho he de fer. Això és una trampa pel cos així que guants, buff i gore en uns segons tot caminant. Comença a caure aiguaneu i tirem cadascú a la nosta bola en busca de la millor aventura del dia. Un moment genial considero. M'encanten les vistes cap als Bessiberris i mil muntanyes més que segur conec però que no m'atabalo en identificar-les. El vent i el fred ens colpeix de mala manera i cal concentrar-se en la marxa. Atrapo un company Egaramossenaire però em trobo més fort que ell i tiro, poc a poc vaig avançant gent en la pujada empinada cap el cim. El fred i el terreny són els meus aliats. Faig cim a quasi 2.900 metres i després de 25 km. en 5 hores, ja fa 1 hora que han passat els primers.
Em trobo de conya, només em preocupa el temps que no s'acabi de girar i faci prendre cap decisió a l'organització. Per sort al cim incomprensiblement amaina el fred i el vent, així que seguim fent camí per uns paratges magnífics que ens separen del cim del Montorroio a 2.800 m. Fa una pila d'anys, més de vint que hi havia passat fent esquí de muntanya, i ara sense neu un se n'adona de lo bonic que és aquell racó entre els 2 cims. Ens hem anat separant entre corredors, desfent-me de la corrua tradicional en pujada. Queda molta baixada i tres ressalts que em preocupen doncs sóc conscient que no vinc entrenat per l'ocasió i que se'm farà llarga la cosa. Baixo ràpid cap al tercer avituallament al Pas de Mainera, on dins d'una carpa ben instal·lada hi trobem de tot, també caldo calent que tant bé em senta. He avançat força posicions en aquest tram així que toca conservar i guardar forces.
Sortim ara cap amunt, toca tornar a la cota 2.700 metres al pas de Les Picardes. Segueixo fort i amb l'estómac aquest cop a favor. El fred em motiva i vaig xerrant amb algun corredor, avanço gent en pujada! Un cop dalt ve molt de gust pensar en la baixada quasi continuada fins a l'arribada. "Tres quilòmetres per Espot-Esquí!" ens crida un voluntari de l'organització. Tenen gent arreu. Baixo ràpid però segur, costa ara ja molt atrapar ningú. Just abans d'arribar a l'estació d'esquí d'Espot atrapo en Carlos, antic company de club que avui fa la llarga. Entrem junts al restaurant-avituallament. Vaig en seixantena posició. L'escalfor del local em fa enrere, no puc aturar-me aquí, això és una trampa! Faig el temps just per orinar, buidar pedretes del calçat, engrapar quelcom, beure caldo i caldo. L'amic Tottu és aquí amb la seva nòvia prenent control de pas i m'anima, també un cop més en Massaguer. No he estat gaire estona aturat així que algú més hauré avançat penso.
Sortim cap amunt, direcció la Creu dels Erols, i com costa arribar-hi! Ve gent pel darrera com és d'esperar a aquestes alçades i amb el sol que comença a escalfar. Em noto bé de forces però em preocupa aquesta calor que ha arribat, maleïda! Pugem junts amb la que acabarà sent la primera dona, sembla que li faci de llebre tota la pujada. Un cop dalt respiro i m'hauria de llançar avall vist que falten "només" menys de vint quilòmetres. La qüestió és que troto bé però els demés em passen. Em passen i em passen, no ho entenc doncs jo baixant no vaig pas lent i sempre sóc jo qui acostuma a collir cadàvers. Avui s'ha girat la truita i compto uns 12 corredors que m'avancen fins a l'avituallament del bonic poblet de Caregue. Mala senyal i és que el sol està apretant de cop i em sento l'estòmac amb senyals amenaçadores. Em prenc ràpidament el protector i més pastilles de sals. No tinc gana, no tinc set, tampoc em trobo cansat. Sé que és la calor, el maleït canvi de temperatura, se'm menja la consciència. No m'agrada el tema tot i que no paro de trotar a bon ritme. M'aturo en varis rierols a tirar-me aigua pel cap.
Surto de l'avituallament on menjo i bec bé, amb 8 quilòmetres pel davant. Ja fa estona que penso en la darrera pujadeta del dia, el darrer obstacle amb el poble d'Escàs pel mig. De sobte, l'Alberto i la seva família. Ja m'estranyava que no m'atrapés. Ha hagut d'abandonar sota els cims, per una baixada de sucre i pel fred. M'animen i cap amunt. Intento seguir en Mans Sella dels Koalas i un darrer corredor que m'avança avui però no puc tot i sentir-me bé tot i la pujada. Ve la segona noia pel darrera però no m'atrapa i li agafo distància, cosa que m'agrada. Coronem el darrer collet i vec Rialp a sota la vall, ens separen més de tres quilòmetres i m'hi llanço. Sóc amant dels finals intensos i la situació em recorda l'arriba a l'Apuko Extrem on vaig atrapar als companys a darrera hora. I la situació es repeteix doncs atrapo fins a 4 corredors que m'havien avançat, arribo amb moltes forces després de 9h. i 35m. i més de 4.000 metres de desnivell positiu. Un excel·lent recorregut que ens ha portat des de la mateixa vall a un dels cims més alts i imponents del nostre Pirineu. Magnífic. M'agrada la zona d'arribada on no falten atencions, menjo com mai aprofitant que l'estómac avui m'ha donat una treba, i amb un massatge genial com a colofó. Al cap d'unes hores m'assabento que l'amic Òscar ha fet un excel·lent temps i posició en la distància llarga.
Ara ja puc afirmar el perquè Matxicots és al capdamunt del calendari d'ultres, a sobre amb un molt bon regust pel meu resultat final, lluny de l'aspiració a una millor posició en la general però impensable vist el nivell d'entrenaments que he fet en tot l'estiu. Millor no ho explico. Gràcies Matxicots!


web de la cursa