Transgavarres (11-16)

A cops convé agafar-se les coses amb calma, fer una parada, observar l'entorn i aprendre a gaudir d'una manera diferent els nostres reptes. Les curses ens ofereixen un escenari perfecte on poder practicar-ho. Que si la setmana t'ha anat bé o no, que si tens sort o no, que si portes fets els "deures" atlètics...són factors que et condicionen a poder donar-ho tot. Però hi ha un factor que ens hauriem de plantejar més sovint, com pot ser el fer un parèntesi i mirar de gaudir la cursa des d'una altra perspectiva. Confesso que després de tants anys corrent, són comptats els cops que m'he posat un dorsal i no m'he obsessionat amb el temps i la posició, portés l'entrenament que portés. A la Transgavarres vam fer una excepció.

Fa uns quatre anys que vam coincidir amb l'amic Unai en un indret llunyà, apartat de les muntanyes que tant ens agraden, i que a ell l'han portat a un somni com és el de ser himalayista, pujar l'Everest i embrancar-se en el projecte mundial de les "Seven Summits". Jo he optat en aquesta vida per coses força menys ambicioses alpinísticament parlant. No cal que li confessi a l'amic que m'agradaria poder mai arribar a fer un vuitmil, igual que ell no cal que em digui que li agradaria acabar dignament una cursa d'ultrafons. I així va ser com van començar les intencions d'aquesta Transgavarres, que encara no pugui ser considerada com a ultra major, mai se li ha de perdre el respecte per l'esforç que demana si es vol fer amb constància i sense haver d'arrossegar-se. Setmanes enrere em va dir que volia iniciar-se pensant en fer el recorregut curt de la UTMB, vaig tardar segons a agafar el calendari i a prometre acompanyar-lo.

Aprofitant que la dona havia de pujar a Girona per motius professionals, ens vam proposar aquest repte, amb molta ambició però també ignorància pel seu estat de forma. Es fa molt difícil entrenar sol com és el seu cas i fer distàncies considerables que et permetin arribar amb una mínima de garantia d'èxit quan no tens experiència. Clar que sempre cap la possibilitat de posar-se a caminar o arrossegar-se pensant en que el compta és travessar la líia d'arribada. Precisament això és el que dignifica a qualsevol ultrafondista, sigui iniciat o no, mantenir un ritme de principi a final. I ho vam fer així amb l'Unai sense cap entrebanc ni sorpresa.

La Transgavarres comença a Palamós, així que pugem als busos contractats per l'organització on en quelcom més de mitja hora, arribem a la mateixa línia de mar. No hi ha nervis, només expectativa de veure fins on som capaços d'arribar plegats. Donem voltes pels carrers del poble buscant tontament el lloc on deixar la bossa que ens retornaran a Girona. No hi ha ningú conegut, només trobo un amic.Ens col·loquem al darrera de tot a veure-les venir i sense adonar-nos, ja estem ficats en  plena aventura sortint a trot viu pels carrers del poble. Una experiència mai viscuda en veure que no ve ningú pel darrera, tan sols algún corredor perdut que fa tard i que ens avança. Identifiquem el corredor escombra i ens acomiadem definitivament de la cua de carrera. Mica en mica sense forçar anem avançant gent que s'han vist sorpresos i arrossegats per l'elevat ritme de cursa com acostuma a passar. Primeres rampes sempre per corriol i travessant rieres, no hi ha paisatge però si interès tècnic pel camí. L'Unai està animat i s'apunta a un ritme una mica més viu en quan el terreny ens ho permet. Arribem al primer avituallament al km. 11 amb les forces intactes tot i el primer desnivell fort del dia. No parem de xerrar, com els bons corredors, fent observacions sobre altres companys de cursa i explicant-nos batalletes. El tram fins el segon avituallament al km. 22 és de tràmit, farcit de corriols que no deixa'ns de sorprendre'ns amb frondosa vegetació. No hi ha gaire interès paisatgístic però. Anem per sota el temps previst comptant en la seva insistència en anar a buscar les 9 hores de cursa i així assegurar els punts tant ansiats i necessaris per poder prendre part al sorteig de dorsals de la OCC. Si hi ha una cosa que m'agrada d'aquesta cursa a part dels continus trams de sender, és el seu constant canvi de desnivell doncs el recorregut no et porta a llargues pujades o baixades. Això ho fa més fàcil tot plegat. Comencem la pujada a Els Metges amb optimisme vist que no deixem d'avançar a corredors i corredores tot i haver superat l'equador de distància. Aquest tram em fa pensar amb l'ansiada travessa d'aquesta serra que havia planificat fer amb el meu estimat Ringo fa uns estius i que finalment no vam poder acabar fer. El pas pels Metges i per Montnegre són els únics passos d'interès en tota la cursa, crec que si alguna cosa li falta és això, interès paisatgístic.

El tercer avituallament apareix davant nostre després d'una llarga baixada que ens ha portat les primeres molèsties a les cames del company, com era fàcil d'esperar. No havia entrenat mai més de 20 km. en la seva vida, això confesso que ens tenia força inquiets tant a ell com a mi, malgrat li insistís un i altre cop que acabaríem encara que fos ben coixos. Som al km. 33 i escolto com acaben d'abandonar quatre corredors de cop, també n'hi ha d'altres assentats que no fan gaire pinta de voler continuar. No ho entenc, segurament han estat presos del seu propi ritme que els ha portat a un malestar. Hem de fugir d'aquí, l'Unai s'adona de la situació i marxa abans que jo. Bé. Aprofito per engrapar i engrapar, beure i beure. No fa pas calor, ni tinc gana, ni tinc sed. És el plaer de poder prendre'm una cursa tranquilament i aprofitar-me que l'estómac per una vegada em dóna treva. Tenim per davant la pujada més llarga del dia fins al km. 40 i després d'atrapar el company em diu que té mals a les cames. No fa cara de patiment però la situació no m'estranya vista l'absència d'entrenaments específics pel repte. Un ibuprofè surt de la meva motxilla i ell, que no coneix el "secret" es limita a ingerir-lo. Li dic que en una estona se li acabaran els mals i que no s'atabali amb el tema, que hem d'arribar costi el que costi. Mentrestant el faig xerrar i xerrar, mantenim malgrat tot un ritme viu de pujada i poc a poc milloren les seves molèsties. De fet no milloren en veritat, les emmascarem mentre faig càlculs que per les hores que ens poden quedar, el medicament li pot fer bon efecte. Per sort encertem i me n'alegro en veure'l com tiba i ens permet això seguir avançant gent. Després de coronar i mantenir les molèsties estables de les cames així com una desafortunada torçada de turmell que el deixa avançar amb molèstia però sense més conseqüències, ja sé segur que arribarem plegats. Queden 15 km. de terreny fàcil i desnivell a favor, els ànims són a flor de pell i en el rostre se'ns nota l'alegria quan arribem al tercer avituallament al km. 43 i escaig. Em costa una eternitat atrapar-lo després d'entretenir-me novament engrapant i ell "fugir" pel capdavant aprofitant que venia baixada. Per moments penso que s'ha perdut, que és impossible que corri jo tant i avanci tanta gent sense tenir rastre d'ell. Potser hauran passat un parell de quilòmetres quan l'enxampo i el felicito pel ritme i el renyo a la vegada pel tràngol que m'ha suposat. Com sigui que ens hem plantat a menys de 10 km. de l'arribada quan comencem a fer càlculs sobre les hores totals a emprar i ens sorprenem en veure que podem arribar en menys de vuit hores.

Estem força animats, el físic ens acompanya, també la sort. L'Unai tindrà els seus punts pel sorteig i la seva primera experiència ultrafondística. Jo tindré una nova cursa, d'igual o més valor que qualsevol altra, cada experiència és diferent i justament és la companyia i el recorregut qui la fa diferent. Ens queda una llarga baixada pel davant plena de glòria. Correm molt però sobretot riem i compartim plegats aquest moment tant especial que suposa el veure's tant a prop d'acabar un repte. Avancem ansiosos per veure la família i explicar l'experiència, tinc ganes d'abraçar el company però em continc fins la mateixa línia d'arribada. Això és molt emocionant. L'entorn de Galligants és molt bonic, just abans d'entrar per la muralla de la ciutat de Girona i els seus carrers medievals empedrats. Aturo una senyora perquè immortalitzi el moment amb el meu mòbil, a escassos metres de l'arribada. Poso a gravar un video amb el marcador de l'arc d'arribada a 7h. 40m., li prenc la mà i agafo per l'espatlla a l'Unai. Ja ho tenim, gran moment especial de glòria. Algun dia em cansaré de córrer i fer aquestes distàncies, això segur, però mentre en gaudim com avui es fa difícil pensar-hi. I també algun dia hauré d'acompanyar a l'amic al seu territori i que em torni l'experiència. Gràcies per ser-hi aquest cop Unai.

web de la cursa