Vallès Drac Race, l'altre costat

Havia de tornar a liar-me. Masses duatlons del Puigmal com per no quedar-te'n prendat, masses bons moments. Ganes de viure una cursa del revés, des del costat fàcil esportivament parlant. Clar que a part de ganes es necessita quelcom més, com gent, sort, sentit comú, temps per sobre de tot. Han estat set anys sense viure i moure l'altra part, la que treballa per la felicitat del corredor i el fa sentir protagonista per un dia. Gent que corre i s'organitza per ser aquell dia darrera la cinta, encara que siguin només pocs segons. És una imatge que desprèn molta reflexió: els corredors vers l'organització.

Molts mesos en els que tens la sensació de viure diferent, de que quelcom t'està esperant. Quan agafes un repte d'aquestes dimensions n'ets ben poc conscient de la que se't ve al damunt. T'ho imagines i en fas una dimensió, ho compateixes però t'ho quedes. Si alguna cosa et supera i et preocupa són les ganes de fer-ho bé, pensar en que per una vegada et cauran totes les crítiques que tu has anat promulgant lliurement durant tantes curses. Que fàcil és córrer i donar opinió.... Em venen al cap diverses situacions d'anàlisi i observació cap als organitzadors, molts detalls que m'han anat agradant i molts d'altres que no m'han agradat. Una situació agre-dolça que se't remou en pensar que aquest cop hi seràs tu pel mig i et fa alhora pensar com una il·lusió se't pot tornar en contra i se't pot acabar convertint en un autèntic malson.

Voltava el mes de setembre quan vaig entrar un dia al Centre Excursionista, el mateix Centre d'on vam parir la duató del Puigmal fa prop de vint anys, encara que fos en un altre local. La sensació que un s'emporta després de tants anys de satisfacció organitzativa és curiosa. Cada cop que hi he seguit entrant després dels més de set anys d'haver deixat el vaixell de la Duatló, m'ha fet reflexionar sobre el que vam arribar a fer. Tant pel Centre com pels amics i corredors. És realment necessari que algú s'hi posi a organitzar per a poder donar aquesta satisfacció a qui vol competir o senzillament formar part del magnífic ambient que et brinda una cursa. Per això vaig decidir sentar-me en aquella taula on eren sentats els antics companys de Duatló, debatent al voltant de com tirar endavant la Drac Race. Una situació inverosímil. Jo que volia passar pel Centre per avançar en el tema dels Kames Kids, que prou es mereixen una altra entrada en aquest blog, i en trobar-me en aquella situació no m'ho vaig rumiar ni dues vegades a saludar-los i escoltar què s'hi coïa. L'amic Òscar justament m'havia avisat feia molts pocs dies que el Centre s'estava plantejant donar continuitat a aquest repte, era l'únic precedent que tenia. El problema ve quan t'assentes en una taula on els organitzadors no són gent que corre sinó que organitza. D'aquí el meu compromís i pànic en pensar que un event com la Drac Race, amb tot el seu potencial mediàtic i d'atracció vers el corredor per l'entorn on es desenvolupa, es pogués girar en contra el Centre. És fàcil organitzar una cursa? GENS. Llavors, és fàcil organitzar-ne més d'una el mateix dia, voltar-la d'expectatives, farcir-la d'activitats i procurar perquè tothom s'ho vingui a passar bé, tant voluntaris com corredors? Millor no en parlem.

Moltes hores invertides darrera aquest ordinador i moltes hores sentades amb els companys d'organització. Si alguna cosa tenia clara des d'un principi és que només en treuriem maldecaps aquest primer any. La gent no entén el perquè t'hi fiques i a benefici de què, com tampoc entén que en aquest món hi hem vingut a fer coses, a complicar-nos la vida! En comptes de treure'n diners com esperava treure'n l'anterior organitzador de l'event, et trobes que n'hi has de posar. Et trobes també en que si t'haguessin de dir el munt d'hores de dedicació extralaboral i extrafamiliar que necessites, t'ho pensaries. Millor pensar en la satisfacció d'un mateix i en la dels demés. És per això que hi entrem de fet en aquest món. I un cop el motor és engegat, costa molt de parar. Les idees venen a ramats i la gent s'implica. Passen els dies i les setmanes, el compte no s'atura. Cada cop es va sentint més a prop el moment, es van lligant temes i es va consolidant el reconeixement del corredor en forma d'inscripcions. Fins al punt de sentir ben a prop el fracàs, de poder veure't superat per les expectatives, de pensar en que se t'està anant de les mans. Una situació de control però a la vegada de descontrol, és el primer any i s'ha de lligar masses caps. Des d'un bon inici ens adonem que això no és la Duatló, això és un monstre que se'ns ve al damunt: és el drac.

Arriba el compte enrere, jo diria en la darrera setmana. Tot està pensat i escrit en fulls i excels mil. Desenes de coses a fer, a comprar, a lligar. Tot roda endavant pel dia D que s'acosta amb les urpes pel davant. Les ganes de superar-lo et superen, et falten hores. Ens qüestionem què estem fent més d'un cop i a on volem anar a parar. Les inscripcions estan llançades i cada hora que passa, creixen les expectatives. Una sensació de domini desbocat se'ns apodera. El condicionant de la meteorologia se'ns posa a favor, a partir d'aquí tot és molt més senzill. Anem quadrant el timing però fallem en les previsions, el temps se'ns tira al damunt. Estem a divendres i ens falten coses. Tot està sortint sobre el previst però ens falta el control de la situació. El dissabte es fa molt llarg, massa, necessitem de la nit fins i tot. Som cinc companys, tots imprescindibles. Ens espera un centenar de persones que els diguem què han de fer i prop d'un miler de corredors que volen gaudir encara que sigui només per unes poques hores. Amb l'arribada del primer corredor a recollir el dorsal culmina el moment.

Un munt de coses que hem fet bé però també un munt de coses més que caldria haver corregit o fer diferent. Recordo cada minut del diumenge 19 de febrer, com una amenaça que s'anava convertint en aliat. Amb coses que se t'escapen del control i coses previstes que es van complint. Un equip de persones treballant per unes altres, una entitat en moviment. I al final del dia una sensació agredolça. Hem superat el primer any amb orgull i satisfacció d'haver aconseguit fer possible la Drac Race, però amb moltes coses a millorar i sense resoldre. I és que el drac és ferotge i no perdona.

Gràcies Vallès Drac Race