Benvinguts al bloc de n'Eiger !

Benvinguts al bloc de n'Eiger !
experiències i reflexions personals

Marató única de la Campana (6-17)

Fa més de 10 anys quan seiem al sofà de casa el Toni per parlar d'una possible nova cursa de muntanya pel terme de Vacarisses. La Mònica, el Francisco, l'Edu... Tots del poble menys jo. La meva vinculació al Duatló del Puigmal encara era latent i semblava que podia aportar quelcom al tema. Com sigui que vam començar un seguit de reunions, mails amunt i avall, sortides per revisar camins. Eren els principis de la Campana quan la cursa no tenia ni nom. Tocar la campana de l'església per donar la sortida als corredors? Però què dius! Encara recordo el moment que el Toni ens va exposar que havia parlat amb el capellà i que seria original. Amb tot el merder de la gent a la sortida semblava impossible poder sentir la campana aquella. Confeso que els primers dies que ens va convocar el Toni, no em sentia pas gaire identificat amb la cursa: quilòmetres per asfalt, circuit amb manca d'atractiu, un poble aliè, companys sense experiència en organització de curses, desavinences, merder encara amb la Duatló....però hi havia il·lusió i ganes per fer coses, el més important.

La 1ª cursa de la campana va ser una realitat el juny del 2008 just quan portàvem 10 Duatlons amb la gent del Centre Excursionista. Curses que se'n van de la teva vida i curses que venen, aquesta és la nostra realitat, sigui al darrera corrent o al capdavant organitzant. L'Ajuntament de Vacarisses hi té bona part de la culpa doncs va posar les coses fàcils des d'un inici, mantenint-ho fins a dia d'avui, un fet primordial per a qualsevol organitzador d'events. També vam comptar amb el recolzament de Corrredors.cat, on ens hi moviem amb el Toni a nivell virtual i vàrem captar l'atenció de varis interessats en ajudar i córrer. Gent d'asfalt que correria per muntanya, ho recordo com un bonic precedent per alguns d'ells. 300 corred@rs van reptar ja en la 1ª edició a l'equip organitzador, tancant inscripcions bastant per sobre del previst. Quelcom s'havia fet bé i valia la pena esmerçar-hi esforç. El Jaume Leiva, no gaire conegut per aquell llavors, guanyava la 1ª edició "asfaltera", sortiem del poble per la carretera, pujàvem als Caus per Carena Llarga, passàvem per davant de casa l'Edu, i baixàvem la Cinglera fins la Torrota, per entrar el poble amb més asfalt. La Mònica per la seva part es feia amb la 1ª fèmina sense rivals com els següents anys. La Polícia, els ADF, Protecció Civil...es van mig discutir entre ells, plantant-se alguns i deixant-nos sense recursos en algun trencall. La cursa va ser un èxit, com no podia ser altra vista la implicació del cap de cursa. Als pocs dies ho celebrariem portant la Flama del Canigó des del meu poble fins a Vacarisses, entre els 4 organitzadors. Al meu relleu m'acompanyava la meva dona, sense saber que corria prenyada. Els vehicles ens pitaven i ens animaven per l'autovia tallada en un sentit, va ser emocionant.

Amb la 2ª edició va venir l'opció d'entrar al calendari de la Federació Catalana d'Atletisme i el merder que ens va portar amb els premis i certes decisions. El que era una teòricament cursa de muntanya, sense la FEEC? Si, així ho vam fer. I va arribar el canvi amb la 3ª edició amb el recorregut pràcticament 100% per muntanya, per fi deixàvem enrere aquella pujada lletja que l'únic que buscava era enllaçar urbanitzacions del poble com Torressana i Els Caus. El Granadero, l'Ojeda i el Just! guanyaven amb un gran podi, diria dels més disputats i d'envergadura de les 10 edicions que hem vist. El nombre de participants es va limitar en 400, un Toni consevador preferia poc enrenou mentre d'altres li deiem "tu tira". La Campana hagués tingut més participants però no seria el que és avui sense aquestes sàvies decisions. Es va preferir fer néixer la Mitja Marató molt inteligentment, dividint el creixement. Confeso que cada any que passava jo hi anava perdent vinculació. A Vacarisses s'havia consolidat el club de corredors des de feia un temps i cada cop hi havia més gent donant un cop de mà. La cosa anava rodada i sortia "fàcil". Quan vaig veure per primer cop el recorregut de la Mitja vaig pensar: "lleig, no té ganxo. A part de la Torrota, la segona volta no té gens d'alicient. Costarà que vingui gent."  250 inscrits em van fer callar la boca, és en moments així quan veus que la gent el que valora és la moguda i et dóna ales per continuar endavant. Quina visió la del Toni...

A mesura que passaven els anys la moguda es feia gran, no pas en participants, preferint-se la qualitat a la quantitat. Els corred@rs venien a Vacarisses per banyar-se a la piscina, agafar el gelat i la planta a final de cursa, menjar la sindria i la butifarra, beure la cervesa! Tot dins un recinte magnífic com la Fàbrica, amb el peculiar Andrés al crono i el Juan de "speaker". Moments abans de la sortida m'he dedicat pràcticament tots els anys a fer el recorregut i repassar i recolocar les cintes de marcatge, un luxe per mi poder donar l'últim toc, saludar a la gent dels avituallaments en veure'ls com s'anaven instal·lant i poder trucar al cap de cursa per dir "tot ok!"  El 2013 vaig fallar, volia fer la Ultra de l'Emmona per aconseguir de pas els punts per la UTMB, massa anys que li havia promès anar a l'amic Jordi, un bon egarenc i un altre excel·lent organitzador. Em vaig sentir molt malament per no ser a Vacarisses aquell cap de setmana. Anys després, com qualsevol organitzador, tenia ganes de fer la Campana jo també, el Toni em va donar la possibilitat de fer-ho i vaig poder doblar el circuit, repassant i corrent tant ràpid com vaig poder per donar un cop de mà. El meu paper era el de coordinar tota la zona d'arribada, després de desmuntar entre tots l'escenari de sortida a la plaça, aquell any vaig viure-ho des de l'altra banda. 170 voluntaris, una passada.

Va néixer la Campaneta el 2015, amb circuits dispars que portaven al límit els nens per sobre el poble. Les meves nenes guanyaven la seva categoria i el seu pare cofoi les acompanyava i s'alegrava més que elles. Un centenar de nens segueixen la tradició d'obrir cada edició de la Campana, tot corrent en dissabte tarda. Aquest 2017 el primer amb participació dels Kames Kids. Brillant. Les curses infantils li faltaven a la Campana i el Toni amb l'ajuda d'alguns corredors del poble ho havia aconseguit. Tenia el precedent del Cross Escolar, la cursa de viatge de final de curs per la seva filla, la cronoescalada al Cingle. Quantes curses haurà muntat aquest paio dins el poble? Concerts, caminades, entrenaments pre-cursa, xerrades d'atletes d'èlit i altres històries han anat posant el colofó en el que creiem seria una cursa de poble.

I la Marató? Doncs als 10 anys. I la farem única em va dir. Com a celebració de l'aniversari. Ens haurem assentat a esmorzar mil vegades primer en una cafeteria, després en una altra. Mai ha deixat de sorprendre'm i explicar coses noves. El món seria diferent si tothom tingués aquesta iniciativa.
"La vull córrer Toni" li vaig dir només sentir-ho, tot i la recança d'abandonar-lo a la Fàbrica altre cop. I així ha estat, no hi ha ningú imprescindible i menys amb una moguda de 200 voluntaris com ha arribat enguany, tan ben orquestrada per ell.

Em vaig posar un dorsal després de mig any sense fer-ho. El número 1 em va adjudicar, qüasi m'emociono en veure'l. Porto més de 25 anys corrent i més de 200 curses i mai l'havia tingut. Llàstima que la calor no em va deixar lluïr-lo com era de preveure. No estic entrenant pràcticament, el meu cap està ficat darrerament en escriure, treballar i fer córrer la canalla del poble. Sort que em va acompanyar l'amic inseparable: el Xavi. I també el capità Nadal i el Ramon i el Sergi. Vaig córrer entre amics, quina sort. I amb la família a l'avituallament de Castellsapera. Un recorregut interessant, amb algun camí nou per mi, i la màgia del Toni arreu cuidant detalls. La meva Marató de la Campana ha estat única també per ser segurament l'únic participant que trobarà un voluntari que és metge i que té material a casa per punxar-me el Primperan per evitar les arcades en tots els 10 anys. Burro de mi, sempre porto les pastilles i aquest cop... Una anècdota com la d'aquell any que va tenir trofeu l'Anna Cos tot i fer de voluntari-escombra. Mai s'havia vist abans. Vaig fer els 43 km en 5h 44m, arribant de la meitat i de la mà del Xavi, amb el Juan, l'Andrés, el Toni i una colla d'amics esperant-me sota l'arc. Tots voluntaris i grans persones que es deuen a una gran causa.

Em sento feliç tot i no estar fent curses qüasi bé. Tinc motius atlètics per viure i veure. Pensar en que la Drac Race i la Campana algun dia tindran potser la seva cursa gran de ultradistància. Potser als 15, als 20, als 25 anys? Espero ser-hi i ajudar a fer-ho possible. Fer coses que ens donen vida!

Mil gràcies Toni, a tu i a tots els qui es deixen la pell perquè els demés en puguem gaudir. A la vida toca fer coses.