Vallès Drac Race, segona part

Ho hem tornat a fer. I això que diuen que les segones parts no acostumen a ser bones.

Tot té un inici, aquesta edició el va tenir un vespre assentats a la biblioteca del Centre Excursionista de Terrassa, no podia ser altre lloc. El mateix lloc on m'havia acomiadat de la duatló ja fa una pila anys i on també haviem gestat el "rescat" de la Drac Race fa any i mig quan estava a punt de desaparèixer.  El Quim amb la seva barba, el cap conservador i incombustible, la veu del voluntariat. El Victor, l'última mona com sempre ell ens diu però que treu recursos, esponsors i motivació de sota les pedres. El Boada, l'home de Mura i del PAU o allò que millor ni pensar-hi. L'Eduard, el sant caigut del cel i que té molta part de la culpa de l'èxit d'aquesta edició. La Montse, la més jove i motivada, la peça perfecte per encaixar el trencaclosques. I jo com a corredor, aportant l'experiència esportiva. Quantes coses es pot arribar a fer amb aquest gran equip. Fins el punt de tirar endavant una segona edició quan algunes veus ens demanaven fer un parèntesi vist el compromís, esforç i nivell requerit que havíem pogut palpar de ben a prop en la nostra primera edició. "Farem un recorregut nou d'ultradistància, la germana gran de la Drac Race" fins i tot vam somniar però de moment així va quedar, com un somni.

L'Ajuntament ens recolza i ens anima. La Junta del Centre també. El centenar de voluntaris. Els col·laboradors. Els amics. La familia. Els corredors. No podem fallar, és a les nostres mans fer-ho possible. L'Eduard es posiciona i ens revoluciona per dins, ens deixem arrossegar per les seves ganes de Drac. I de Race. Aquest any penso que segur tot será més fácil, ho ha de ser per força. Tenim l'experiència i la informació però també les errades del primer any. Es genera una expectativa al voltant de la prova que se'm fa estranya. Em fa pal tornar-m'hi a posar però alhora agafo forces recordant el desè aniversari de la Duatló del Puigmal i els 1.200 participants que ens van fer costat fa justament deu anys aquell mes d'octubre. Ens movem ràpid. L'ú de novembre obrim inscripcions. Ho vec. Ho percebo. Les xarxes socials han explotat amb les primeres publicacions d'avís del retorn del Drac. Tindrem ple assegurat, ho comento a l'equip. Em fa patir la baixada d'inscripcions a altres curses de muntanya properes però en el fons estic tranquil doncs estem fent les coses bé i tenim un esdeveniment magnífic entre les mans. I el més important: gent i moltes ganes.

Estalviarem diners d'aquí i d'allà, sense baixar el nivell de cursa. No ens pot tornar a passar l'acabar patint perquè surtin els números com l'any passat. Tot s'esdevé sobre el previst, patim fins l'últim moment com també està previst. El Drac ens empaita a la feina, a casa, a les nits. He de confessar que en la primera edició m'hi vaig jugar almenys jo fins i tot la salut, i aquest cop la cosa va massa tranquil·la. Prou fácil fins al punt que em puc permetre organitzar un altre sarau al poble en ple mes de novembre en tant els companys també fan la seva vida i fins ben entrat el gener que no ens hi posem de valent amb la Drac Race. Les inscripcions pugen i apunten als mil. Contenim l'eufòria, es palpa però en l'ambient de les reunions i als missatges de WhatsApp del grup. I quin grup...

Els busos a Mura, els entrenaments oficials, les emisores, els dorsals i el crono, els permisos de pas, el tracte amb col·laboradors, les samarretes, la logística, els premis, la fideuà, els avituallaments, el repàs dels circuits, els massagistes i els speakers, la web i les xarxes, els pins tombats del Leitat la darrera semana, les claus del Parc. Tot s'esdevé. Ho farem i esperem sigui un èxit. Ens convé una bona meteorologia però sobretot el costat de la sort. La Drac Race no és una cursa de barri ni una cursa de muntanya qualsevol a tocar de la ciutat. No és un joc. És un repte organitzatiu que demana avançar-se a possibles problemes així com conèixer molt bé l'entorn, per mi el pati de casa. Confesso que sóc amant dels grans reptes.

Divendres 16 de febrer - 9:15 a.m.
Cinc persones, dues furgonetes, una llista de recollides i encàrrecs. Una jornada de 10 hores inaugura el festival. Portem reunions de voluntaris aquesta semana i reunions cadascú amb si mateix per assegurar que no falli res. Dinem el comité de cursa al complet entaulats en una gran estona sense nervis com l'any anterior. Repassem temes i banalitzem sobre l'afaitada de la barba que s'haurà de fer el Quim doncs ja tenim els mil inscrits. Si, mil. Preparem entrega de dorsals a correcuita i acabem el dia amb el Victor netejant i obrint pas al bosc en ple capvespre. Com viu la moguda aquest Victor, fins i tot això li motiva!

Dissabte 17 de febrer - 9:30 a.m.
Recullo al Quim i al Victor per carregar els furgons amb tones de líquid i sòlid abans no comencem el muntage de Nacions Unides mentre la resta de companys continúen amb els dorsals i el muntage de Mura. Sessió teórico-pràctica de marcatge en muntanya amb els marcadors per posar criteri comú i assegurar que es farà bona feina amb la cinta i els cartells informatius. Cinc equips surten muntanya amunt mentre continuem la jornada. La tarda, el vespre, la nit. No dino, no bereno, no sopo, quan estàs ficat al drap ni penses en les necessitats bàsiques. Sort que arriba el Julià amb els entrepans de l'endemà. Muntem avituallaments a darrera hora i acabem els detalls del camp base. Tot en ordre i sense imprevistos. La feina està molt avançada, falta el dia decisiu. Decideixo definitivament fer nit dins les carpes abans no acabi amb els darrers detalls ben entrada la matinada. Demà ha de sortir tot rodó. No podem fallar.

Diumenge 18 de febrer - 3:30 a.m.
No puc dormir. El fred, el soroll, el cap que m'estavella pensant en tot el que hi ha per fer abans no arribin els primers participants. Prenc la furgoneta i em poso a repassar i reforçar punts de marcatge claus. Un parell d'hores que em senten divinament per la solitud del moment. Sento els senglars com m'observen a Can Candi. Estic malalt? Potser si o potser ho faig perquè m'agrada. Torno a Nacions i comença a arribar la gent. Els companys de comitè els primers. Tot en ordre, rematem la feina! A les set ens envolten voluntaris i els primers corredors, anem contrarellotge com era d'esperar. Em falta temps, ens falta temps, si més no aquesta és la sensació. Sortirà bé? M'ho pregunto constantment. Són tants els punts que poden fallar per més que ho tinguem controlat...
L'Andrés al crono, el Josep al micro, el Xavi surt a repassar, l'Eduard amb la bici obrirà les curses, els voluntaris surten cap als avituallaments i als punts de control de pas. Hi són tots! Acabem amb els detalls de la zona de sortida-arribada, m'encanta aquest punt, aquest any ens hem lluït. Tret de petits entrebancs tot comença en ordre i les emisores i els mòbils ens donen senyal arreu cosa que ens recomforta. Tenim el Drac dominat, que comenci el festival. Surt la cursa llarga, surten les curses infantils, surten a Mura, surt l'Esquena. Tot perfecte i en dansa. M'apassiona veure la canalla esforçant-se, entrant a meta, pujant a podi i els Kames Kids aportant el color vermell a la jornada. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Comencen a arribar referències de pas pels controls al móbil. El rellotge corre i el Pere Aurell va fent traçat sense incidències. Els carrers de Mura no són aquest cop un desgavell a la sortida de la Half i passen referències dels primers corredors de l'Esquena per dalt el turó de Sant Joan. El turó del Kiku per on aconseguim fer passar tothom corrent com en homenatge a aquest gran amic del Centre que avui seria segur aquí dalt fent-me costat, fent-nos costat. Merda de vida. I posats a renegar, merda de plats de plàstic que ens vam oblidar de comprar. És l'anècdota del dia, avituallaments sense plats. Tant se val, menys residus.
A la Drac Race els organitzadors no respirem fins que es donen 3 moments: arriba  a meta el primer corredor de la cursa curta, arriba al coll de Can Roure el primer corredor de la mitja, arriba a Mura el primer corredor de la llarga. Enllaçar aquestes tres notícies ho és tot i a les 12 h. avui ho aconseguim un cop més en plena entrega de premis de la cursa curta on envalentonat intento fer d'speaker aprofitant les darreres mostres de veu del dia abans l'afonia no s'apoderi de mi per unes jornades. Esclato d'eufòria per dins i m'amago a qualsevol racó per a celebrar la trilogía, ara si que ens podem relaxar! Falta creuar els dits perquè ningú s'accidenti i perquè cap desgraciat ens tregui cintes. Els massatgistes treballen sense descans, la fideuà funciona a tot drap, els nens es pinten la cara, les ambulàncies descansen tranquil·les, els corredors mengen i beuen contents a l'arribada, els amics corredors em busquen per a felicitar-nos, el sol ens escalfa amb força. El Drac ha amagat les urpes i ens ha emparat un cop més estant des de la gespa del Parc de les Nacions Unides.

A les 22 h. em reben les nenes i la dona amb abraçades, per fi la família i el descans. Ho hem tornat a fer. Gràcies amics, corredors, voluntaris i família. Gràcies també a aquells que vau parir i vau vetllar per aquesta idea i el format de curses amb tant ganxo en les 2 primeres edicions abans el Centre Excursionista no agaféssim el timó. Mil gràcies per aquests grans moments de vida.