Ultra Trail del Montseny (04-18)

Cada cop costa més fer-se amb aquest món de les "ultres". Costa per organitzar-te a nivell familiar tot robant estones i costa per l'esforç físic que suposa i és que l'edat es va notant. Confesso que la veterania ajuda en aquest món apassionant que és la ultradistància, mostra n'és la mitjana d'edat de la gent que hi trobes. Llàstima que el físic no ens acompanya, és llavors quan entrem a buscar còmplices a la desesperada. Amics amb qui recolzar-te i compartir l'experiència bàsicament per la motivació i l'obligació que això suposa. És el que té el pas dels anys: la cerca de nous al·licients, noves fites, nous moments.

Ben entrat el mes de març se'm va ficar al cap que havia de fer aquesta cursa després de més d'un any de sequera ultrera. A prop de casa, en horari diürn, curteta pel que hem arribat a fer i amb opció de competir per parelles! Llanço doncs la proposta als amics i en un primer moment ningú em confirma tot i que ser del cert que algú caurà a la temptació...Entre tant fem un entrenament amb els amics Egaramossenaires i m'assabento que el Guillermo i el Miguel, amics inseparables d'ultres, hi són inscrits així que no m'ho penso dues vegades. Just abans d'esgotar el plaç d'inscripció com acostumo a fer, rebo aquella trucada màgica de l'Elena preguntant-me per aquella cursa que li havia comentat el seu estimat marit i que si en motiu de l'aniversari que li vol regalar la inscripció. Com? Ho he sentit bé? El retorn del Cristian! Faig la inscripció per parelles d'amagat al que acabarà sent el meu company de cursa, així pel seu aniversari se li pot donar un val amb opció de no retorn. Ell acaba acceptant el regal com no podia ser altre el dia 1 d'abril tot i estar a menys d'una setmana del repte. "Mamón!" em diu només assabentar-se del regal aquell dia. Només amb aquesta primera expressió ja sé que ha acceptat el regal i que serà amb mi a la línia de sortida i amb moltes ganes. Des de la UTMB ja fa dos anys i mig, ell no fa ultradistància des de llavors però deixat, deixat, precisament no ho està pas el nen.

7 d'abril  4:25 a.m. El motor del Micra 1.0 trenca el silenci del carrer i ens desperta camí de Cànoves amb gas a fons, pres dels nervis del company per arribar aviat. Tenim sensacions estranyes, no pas per la inexperiència sinó pel moment del retrobament quan ens veiem equipats a peu de cotxe. Estic emocionat interiorment i amb moltes ganes de compartir l'experiència amb el germanet d'ultres: el Cristian. Tot va sobre rodes i sortim amb normalitat sense poder saludar però a ningú dels amics que són també a la línia de sortida. És fosc i el cap està massa concentrat en el que ens ve, un dia molt llarg. Primera pujada d'uns 8 km. i +800 de desnivell, comença el festival. No som pas al davant ni al mig, venim del darrere sense presses però a mitja pujada atrapem al Folguera i al Vilalta, que han sortit amb massa calma i també competeixen per parelles. Decideixo mirar de fer conversa i posar-me a remolc d'ells. Coronem poc després del coll de Palestrins i baixem llençats cap al poble del Montseny on hi ha el primer gran avituallament. De moment tot en ordre tot i que un ja sap que no serà el seu millor dia després de patir a tantes curses. Ens espera el que hauria de ser el pitjor del dia i és l'ascens al Turó de l'Home, menys de 7 km. i +1200, definitivament aquells trams que jo mai sé resoldre bé amb el meu físic tot i que avui acabo resolent amb escreix en veure que ningú ens avança i que fins i tot arrenquem alguna posició i és que hem sortit molt enrere. Dalt la carena cap a les Agudes fa força rasca i plugim, no tindrem sol ni calor en tot el dia i això em dóna ales i moltes ganes. Baixem cap a Viladrau ben lleugers i atrapem la parella del Xesc Terés qui acaben per abandonar després d'una rebrincada abans de Viladrau. És llavors quan vec que no podem anar tant malament i m'animoa mantenir ritme malgrat hi ha estones en les que vec que costa massa atrapar els de davant i això no és pas bona senyal. El Cristian ja fa estona que s'està aburrint, es repeteix la dinàmica de la UTMB! L'avituallament de Sant Marçal ens acull amb boira i m'ajuda a recuperar, no hi ha pressa però el fet de tenir una parella a tocar fa que ens accelerem. M'obsessiono en que potser podem fer podi per parelles si falla la Quiniela del dia, tot i que realment estiguem ben lluny del podi sense saber-ho. Pugem fins Coll Pregon a bon ritme, mantenint posicions, igual que en la llarga baixada definitiva cap a Viladrau on comprovo que en efecte costarà força treure forces pel tram final. Arribo sencer però cansat tot i que el Crono està més o menys sobre el previst. Em sobta però el no haver atrapat encara al Guille i el Miguel, sé que surten sempre més ràpid que jo però tant...una senyal més que no acabo d'anar fi. Justament és en aquest avituallament on els veiem per primer cop i això em dóna un plus de motivació. "Esperarme coño!" Ells dos marxen pràcticament quan nosaltres arribem, tenim el temps just de fer foto i abraçar-nos. Hem de menjar bé però i més veient que avui l'estómac em respecte. Encara no sé perquè em prenc un ibuprofè quan realment no el necessito, sé que ho faig per veure si em vinc amunt una mica com altres cops tot i que en el fons crec que m'acaba anant en contra crec jo vistes les sensacions posteriors de marxa.
Toca una llarga pujada fins el Matagalls pel costat oposat aquest cop, per mi el tram més bonic del dia i desconegut, on anem fent la goma amb una pubilla que se'ns acaba escapant pel davant. No havia passat mai per Sant Segimon i els corriols previs m'encisen de valent fins al punt de llançar-me (al meu ritme) a la caça dels companys que van pel davant. Prenem contacte visual amb ells i res més, només això. Els tenim a tocar i no som capaços d'atrapar-los, els crits ens uneixen i ens animem mútuament a la distància. És llavors quan un veu que el tema no rutlla i comença a témer la cursa i a maleir el mon de la ultradistància, en comptes de gaudir-ne. La pàjara ja és aquí i no me la podré treure del damunt fins l'arribada malgrat l'experiència en aquest món. Ni gels ni barretes, res de res. Coronem Matagalls sense poder atrapar-los tot i tenir-los 200 metres pel davant només tota l'estona. El Cristian desespera a la distància i ho sé malgrat no m'ho digui. Ens comencen a atrapar des del darrera, buff! És llavors quan recordo 20 anys enrere quan feia la Matagalls-Montserrat autèntica, començant al cim i passant per Collformic, com baixava aquell primer tram. I em vinc amunt intentant treure forces en la baixada fins aquest coll però res de res. Ben al contrari: Creck! El lligament del turmell a parir. Porto un dia un tant patós i m'he torçat fins a 3 vegades el mateix peu. A la quarta rebenta el tema i em vinc avall, quedant-me estirat al terra en un gest de desesperació. Per segons se't ve el món al damunt, la lesió, el rescat, infinits dies de recuperació sense poder córrer....M'aixeco! Puc caminar tot i que alguna cosa ha passat. Em costa caminar, dolor. Sóc conscient al moment que m'he esguinçat tot i no saber mai el que era això en tants anys. Per estar en calent el turmell deixa fer i decideixo seguir inconscientment. És en aquests moments que un es torna més egoista que mai i el que toca avui és acabar costi el que costi. No puc fallar a la meva parella. Passem per Collformic i amb poques ganes comencem la baixa més eterna que recordo dels darrers anys. Quina pista més lletja i poc agraïda. Només faig que pensar en els més de 20 km. que hauré d'arrossegar l'esguinç i en la pàjara que porto. Per sort no ens atrapa pràcticament ningú pel darrera tot i que el meu trot no és pas el que hauria de ser si les coses anessin bé. Anem massa lents, quin remei. Iniciem la darrera pujada del dia i em confon amb el gràfic de desnivell fins al punt de desesperar. Necessito sentar-me uns segons, no puc més amb el meu cos. Quina sensació tant engreida. Com sigui trec forces sense parar de mirar enrere fins aconseguir arribar dalt del Pla de la Calma no sé com. M'alegro en adonar-me que anava errat i que som dalt abans no em pensava. Això ens dóna un plus de forces i aconseguim guanyar ritme. Hem perdut però molt temps així que no atraparem ningú més pel davant, això ho sé segur. Coronem el pic del Sui, quins records de la meva primera Trailwalker passant per aquí els primers....Toca una llarga baixada sense treva i el turmell aguanta tot i que sé que en qualsevol moment pot trencar-se del tot i que s'acabi definitivament la proesa. Així que decideixo assegurar el tema i alentim la marxa de nou i de quina manera! Aquí hauria de fer la baixada de la meva vida i no puc fer-ho, m'he de retenir tot i recuperar sensacions i la desesperació del Cristian per arribar aviat i poder retrobar-se amb els bessonets a casa. Em sento fatal de fer-li perdre el temps però és el que hi ha. Ell ja sap a què s'exponia acceptant acompanyar-me ;) El que no esperava és veure'm ranquejar a moments i més després de relliscar i caure a les darreres baixades fins el punt de quedar-me enrampat de mala manera al mig d'un corriol. Un pal per aquí i l'altre per allà, i el que em costa treure'm la rampa i aixecar-me!
A les 12 hores i mitja en punt travessem l'arc d'arribada després d'aconseguir fer els 2 darrers quilòmetres a molt bon ritme encara no sé com. Quina alegria, una altra més al sac. Una alegria que es conté en veure el turmell inflamat des del primer moment que em descalço i que vaig ràpidament als massatgistes com intentant trobar remei a la desesperada. La parelleta d'amics hi són, ens han acabat traient fins a vint minuts! Encara gràcies que hem arribat penso. Sensacions, alegria, resignació, pensaments, dolor...tot em ve al cap quan sóc a la camilla. És el millor moment del dia. Em sento preocupat però enormement feliç d'haver aconseguit superar un altre repte i de fer-ho tant ben acompanyat. Quina sort i quin luxe! Llàstima no es puguin repartir les forces entre companys, potser així haguéssim aconseguit rebaixar l'hora que se'ns ha escapat segons el previst malgrat que ni així haguéssim aconseguit podi per parelles. És el que hi ha, així que toca donar valor al moment i al que hem fet plegats. Hem gaudit de valent un cop més fent el que més ens agrada. 74 km. plens de bons moments sobretot tot i els +4500 m. de desnivell que han acabat podent amb mi fins arrossegar-me a un mes segur de parada tècnica per a poder recuperar el turmell. Seguiran més reptes tot i que a partir d'ara tindrem un altre handicap a vèncer. Fins sempre UT Montseny!