Cursa de La Campana (06-18)

Turmell meu perdona'm. No fa ni 2 mesos desde que te'n vas anar a la UVI i sé que t'estem maltractant. Confesso que se'm fa difícil quedar-me parat veient els amics i la canalla corrent com si res.
La Campana aquest cop ha tornat a caure i per duplicat altre cop. Ha tocat repassar el marcatge com sempre, un plaer, tot passejant la petita India en un diumenge de juny que ha fet passar a la història aquesta 11a edició per la fresca i la humitat del dia. Com m'agraden aquests dies. Entrar al bosc ple de solitud i vegetació ufanosa. Quin gust! Trotar relaxadament sense pressió per tornar al lloc de sortida amb la consciència i l'esperit carregat.

I si, com és de preveure, avui el turmell ha avisat. A punt de rebrincada que he estat i quin mal que fa l'asunto quan es tensa. Una sensació desagradable que no m'agradaria tornar a passar com en la fatídica baixada del Matagalls. Malgrat tot he aconseguit arribar a temps de veure la sortida dels companys a la Mitja, una hora abans de la nostra. I és que avui era dia de Biel, a qui amb moltes ganes m'havia ofert a acompanyar en el seu primer gran repte com a trailrunner tot i només tenir 11 anys! Aquest jovent em fa pensar en que nosaltres fins ben bé entrats els 15 anys que no ens vam aventurar a voltar muntanyes sols, quan encara ningú corria per muntanya. I ara ja ho veus... El noi tots els anys ajudant als avituallaments i veure passar un munt de gent corrent, pensant per dins imagino allò de: "Algun dia vull fer-la jo" Aquest dia ha arribat aquest any tot i que és una distància massa llarga pel seu físic, no l'hem pogut retenir més. Les ganes han pogut. Més que mai hem cregut convenient que calia acompanyar-ho i assegurar que l'experiència no se li vingués en contra i li quedés un bon regust com per tornar-hi i seguir gaudint d'aquest magnífic món de les curses de muntanya.

Molta gent a la plaça de Vacarisses. Cares conegudes de sempre fidels a la cita. Entre elles la de'n Biel, la seva germana i els pares. Tot i estrenar-se de nervis ben pocs, diria que gens. Un temperament admirable, discreció i ganes per dins. Nosaltres els adults que ens agafem cada sortida com una més, i ens escarrassem a empaitar-nos per esgarrapar posicions, mentre el jovent com el Biel ens idolatren i busquen la seva oportunitat per sentir de prop l'experiència. Així és com hem fet la cursa, com una experiència per disfrutar i gaudir. Ben bé que sabíem que respondria amb escreix al repte després de la feina feta amb els Kames Kids durant tot l'any i d'haver entrenat el recorregut sencer però calia assegurar el tema de manera que he apostat per sortir a ritme controlat, entremig de la munió de gent embogida per agafar posicions i evitar la multitud. Que bé que es corre a un ritme fàcil, saludant i xerrant companys, divertint-me mentre fem afició. Primera pujada cap al camí de la Matagalls alternant trot amb pas llarg i primeres sensacions per conèixer el seu ritme. Pinta bé el tema. La baixada cap al corrent de Can Còdol la fem a bon ritme, avançant i tot doncs el nano posa ganes i força. Costa retenir-lo en tot moment però el deixo fer, és la seva cursa i d'això no me n'oblido. Pujada a la masia i directes que arribem al km. 5 primer avituallament. La gent del poble el saluda i ell es ve amunt com és normal. Seguim a ritme bo avançant sigui en pla o pujada. M'encanta explicar-los coses i tècniques de cursa i veure com t'escolten i ho posen en pràctica. Entrem al corriol del Lleonart i després cap a Les Vendranes, on hem d'adaptar el ritme i tot als corredor@s que ens precedeixen. Se'l veu inquiet per avançar i guanyar temps, li sobren forces. Prefereixo no arriscar i li comento que apretarem a dalt. Tot i així fem els 3 km. de pujada a bon ritme, trobant-nos als pares. La seva mare, la Cris, ens acompanya i intenta un tros seguir-nos però el Biel avui està desbocat d'energia i la perdem pel darrera. Arribem al pas de la Moreneta avançant a un bon gruix de corredors aprofitant la tecnicitat del tram i la seva inquietud. El vaig regulant i frenant tot i que ell manifesta ganes de tirar més. No paro d'animar-lo i engrescar-lo, ens trobem en un moment decisiu de la cursa i malgrat li dic que em freni si es cansa ell vol més i més. Així que passem el km. 12 i el 13 i el nen que no es desenganxa tot i anar-li fent estirades i avançar corredors sense parar. Trencall de la Torrota i baixada tècnica on l'he de frenar de nou darrera un nou grup. A la que som a la pista i li canto el darrer km. ens llancem com ell demana de fa estona. Quina força! I que bé que em sento fent de llebre i que respongui al màxim. La gent ens deuen mirar pensant que estem bojos i que el nano és massa jove per aquests ritmes. Però la sang dels Kames Kids és diferent i desconeguda pels corredors que ens acompanyen, qui es resignen a veure com els deixem enrere sense remei i felicitant-nos per la gesta. Últimes rampes a ritme de creuer, l'apreto encara una mica més i ell respon. Per moments penso que estic fent malament i abusant massa de la seva edat i que arribarà desgastat, però res de res. Imaginacions meves. Quan li dic que ja ho tenim a 200 metres m'arrenca un esprint que em deixa KO al darrere. Si em semblava que era un noi reservat i de poc nervi, de sobte canvio la concepció en veure'l. Tota la ràbia juvenil en acció el llencen a passar per sota l'arc d'arribada entre crits de la gent que el coneix, en poc més d'1 h. i 35 minuts. Sensacional, quina experiència. Primera cursa de distància i primer repte superat. Felicitats Biel pel teu esforç i per contagiar-me les ganes. En vindran moltes més segur.