Garmin Trail Team (06-18)

Imprudent. Res més em venia al cap quan vaig decidir penjar-me el dorsal de la Garmin. Les ganes van poder al seny, com no podia ser altre quan portes corrent tota una vida. I és que quan semblava bastant recuperat de l'esguinç de fa un parell de mesos, després de provar-me a La Campana, vaig recaure en una torçada ben tonta en la mateixa zona per no vigilar mentre filmàvem la canalla. Dia i mig abans de la prova.
No podia dir a l'equip que abandonava el repte, no és tan fàcil trobar algú que et substitueixi a escasses hores i menys amb la il·lusió que venien manifestant des de dies. De fet ja era un substitut d'un lesionat. Total: tocarà córrer amb molèsties i controlar la inflamació.
Dels sis que formem l'equip no en conec la meitat, cosa ben estranya i és que corro amb la gent de Vacarisses Corre que han plantat tres equips a la línia de sortida. Entre ells es respira moltes ganes de cursa i companyonia entre els missatges i això anima a tirar endavant. Un equip de quatre masculí, que acabaran per davant del nostre de sis, i un altre de femení també de sis que acabaran fent un molt bon paper. Pocs dies abans ens posem d'acord en les etapes a repartir i malgrat jo em veia capaç de doblar, l'esguinç no ho recomanava així que quedava descartat. Correrem finalment amb els dos amics Toni, el de Vacarisses, el capità i l'esperit de La Campana i el de Viladecavalls, qui també s'incorpora a darrera hora substituint un altre lesionat.

El cap de setmana es presenta mogut vist que ens hem compromès en l'organització d'unes jornades solidàries esportives per a recaptar fons. També tenim sopar d'escola i entremig, la Garmin. Malgrat la torçada inoportuna de darrera hora decideixo mantenir l'etapa tot i ser de les més exigents. Em vec capaç si corro amb cap i si la sort m'acompanya. Xerrem amb la Isabel i el Xavi, rellevistes dels altres equips amb moltíssima veterania al damunt.  Tinc dos relleus abans que compleixen amb escreix l'expectativa, sortint de Castellar de N'hug i de Bagà, de manera que poc abans de les quatre de la tarda acabo arrencant des de Vallcebre amb destí a Avià. 32 km. per davant i força desnivell. Tot i els núvols presents la calor és més que present, sort que anem cap a la tarda i vinc preparat a l'efecte. El meu cap i cos estan concentrats en el turmell: és una obsessió que estarà present a cada passa fins al final. La mala sort fa que al poc de sortir, deixem enrere les senyals per error de seguir dos corredors que em van pel davant, i caic en el doble error de decidir no tirar enrere en veure que puc recuperar el track anant camp a través. El que hauria d'haver estat una anècdota de pocs minuts entre camps s'acaba convertint al moment en una proesa entre arbusts i roques a grimpar. Resultat: més d'un quart d'hora llençat, rascades i un desnivell de regal pel mig. No serveix de res emprenyar-me, penso en l'equip i que cal continuar intentant recuperar posicions malgrat el turmell. La passa evoluciona bé, puc trotar còmode tot i la molèstia. Acabem la pujada per sobre de Fumanyà amb varis corredors que m'avancen. Són rellevistes bons vist que és una etapa molt exigent i els equips hi pensen en això. En condicions normals podria atrapar-los a la baixada però avui toca fer una baixada "de princeses", mirant cada passa. Trobo un acompanyant que em dona referències que just per davant tinc la Isabel, qui amb l'enrenou de la perduda, ens ha acabat avançant. Poc després l'atrapo i fem una estona plegats. Quan el terreny ho permet la deixo enrere i poso ritme ja en zona planera. Deixem Cercs just a sota i un pantà de la Baells exhuberant. Passo l'avituallament al km. 19 i toca trotar per carretera fins just sobre Berga on comença la temuda pujada al Santuari de Queralt. Són tres quilòmetres molt exigents i més amb la xafogor de la tarda. He anat avançant posicions poc a poc, així que m'animo a no decaure en el ritme de pujada on encara cau algun corredor que altre. Quants anys sense acostar-me per la zona...
Queralt és desert, sense aigua, sense gent, però amb vistes magnífiques com sempre. Dóna ànims pensar en que tot és baixada i pla fins al final de l'etapa a menys de sis quilòmetres. Em trobo bé però no me la jugo en la baixada cap al polígon de la Valldan. Molta nostàlgia em ve en fer el corriol que tants cops havia resseguit fa quatre i cinc anys enrere, amb el Ringo en vida. Al cap de quatre hores i vint-i-cinc minuts acabo entrant a Avià amb moltes ganes d'acabar i veure el Toni, qui ben fresc m'espera per a donar el relleu a l'equip. Lluny de la meva previsió i de les meves possibilitats per sota les quatres hores. I és que no era dia de mirar el crono sinó de gaudir de la moguda.

No hauria d'haver pres la sortida a nivell de salut i coherència amb la situació. Ho sé i més després de veure el resultat en el turmell. La sort ha jugat però del meu costat aquest cop. I és que l'esperit de la Garmin és present i t'arrossega en aquesta filosofia innovadora de cursa. Llàstima del cost de la inscripció. L'organització es veu excel·lent com no podia ser altra. Un motiu més per a ser-hi present i per a pensar en repetir. Amb més etapes, amb més Garmin.