Gràcies papa

A cops entro el cotxe directament al pàrquing portat per la necessitat de veure't, d'altres tempto la sort a buscar un lloc on estacionar i apropar-me a tu de forma pausada, carregat de nostalgia. Sempre amb el mateix objectiu i és que algú molt especial m'espera a dins l'edifici: primer al soterrani envoltat de màquines, gent preocupada, material mèdic... i després en un pis ben amunt carregat de dubtosa tranquil·litat. Cada cop les mateixes escales, el mateix camí, la mateixa sensació, però amb gent diferent al voltant. Prémer el botó que assenyala amunt mentre agafo forces i m'entren de sobte encara més ganes de veure't, desitjant no compartir el petit habitacle amb ningú més que amb mi mateix. Ben poques ocasions ho he aconseguit. L'ascensor acostuma a ser ple de gent amb destí i sort diferent: cares abatudes copsades per l'accident o la malaltia d'algú proper però també cares alegres alienes al mal que s'amaga darrere les portes de la majoria d'habitacions. La meva cara no és diferent i amaga preocupació, molta preocupació i angoixa pel que s'esdevindrà. Surto de l'ascensor i camino cap cot pel passadís amb ànsies de saber alguna cosa nova, aquella notícia esperançadora que tan costa que arribi. I és que no ets home de llit, no t'hi sé veure. Prefereixo imaginar-te exercitant-te o passejant per mig món. És un moment molt breu però especial quan entro a l'habitació desitjant almenys trobar una bona cara i un comentari agraït amb gest de simpatia. La teva expressió ho és tot: és el nostre motor. El mateix que ens mou a la família a organitzar-nos per fer-te costat d'una forma endreçada i continuada. No et mereixes menys: ets el nostre pare i gràcies a tu avui som aquí i vivim lliurement amb els teus i els nostres valors.

Ningú sap fins quan caminarem plegats. Tant amb la vida com amb la mort. El que si sabem és tot el que hem après de tu i de la teva manera de ser: la teva energia, el teu caràcter, la teva iniciativa, el teu enginy, la teva tossuderia, el teu saber fer, la teva conya... Jo no he tingut la sort de conèixer els avis però si les àvies que han fet d'àvies i fins i tot de besàvies. Igual que tu has pogut fer des de ja fa anys. Nens petits i joves que et criden l'atenció perquè els empaitis i els diguis coses. Que et fan inconscientment feliç encara que no ho expressis. Et coneixem i molt. No te'n pots amagar. Darrera la teva façana grossa i ferma s'amaga un cor ben gran que guardes només per a situacions sensibles, moments especials. Com quan era jo qui jeia adolorit durant dies al mateix edifici mentre tu m'explicaves coses, m'animaves i em donaves amor incondicional de pare. Del mateix cor que hem après a relacionar-nos, a viatjar, a fer-nos sentir, a ajudar als demés, a estimar i a viure. No ets d'obrir-te gaire de sentiments ni tan sols t'hem vist plorar près per la teva desitjable fortalesa, però si has deixat compartir bons i mals moments, sempre en família. A tu i a la mama us els devem. Jo i tota la teva família que tan t'agrada proclamar a quatre vents. No m'equivoco gaire oi,  Genio? M'acabo esfarrifant però en pensar com sovint perdem el sentit d'on venim i gràcies a qui existim. El nostre passat que ens porta al nostre destí doncs tard o aviat la vida ens ensenya a fer camí sols. Sense la teva mà.

Sentir-te rondinar, explicar les teves batalletes, fer-te escoltar entre brometes, opinar convençut de tenir la raó, imposar el teu parer. Ningú em pot negar que has estat sempre i seràs sempre el nostre líder dins la família. Sabem com t'agrada aquest paper. Molt hem après de tu! Amb autoritat, amb seny, amb personalitat marcada. Gonzalez y Meroño, diria que estàs fet a parts iguals pel que he vist i el que ens has anat explicant dels teus orígens. Com tothom en aquest món hem de seguir fent, devent-nos a un pare i a una mare. A una mare i a un pare. Quina sort haver après al vostre costat. Siguis a prop nostre o a la distància mai,  MAI, podrem agraïr el que has arribat a fer per nosaltres. Gràcies papa per fer-nos així. T'estimo.