25 anys de Centre

No recordo el primer cop que vaig posar el peu dins el Centre Excursionista ni, doncs, el perquè. L'Eugeni, el germà gran, n'era soci i hi feia vivències entre amics adolescents. En sentia a parlar de la seva boca tot i que confonc tanmateix aquell primer contacte amb el món de l'excursionisme amb les sortides que es promovien des d'un petit local social que havia a tocar de casa on hi concorríem petits i grans. Els pares ens hi acostaven mentre l'Eugeni ja feia la seva tot i no tenir la majoria d'edat. Com qualsevol família que té el privilegi de viure prop d'un parc natural i que acostuma a viatjar, nosaltres no érem l'excepció, fent plegats algun camí que altre, descobrir racons de món entre els pares i els fills. De cims recordo ben pocs però.

Recordo com voltava per casa el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, publicat a mitjans anys 80 i molt complet per aquell llavors. Interpretar-lo i descobrir tots i cadascun dels seus racons va ser el meu vici i passió durant aquells primers anys. Una autèntica bogeria. Eren principis dels 90 i l'Eugeni ens havia deixat. El seu armari de l'habitació que compartíem era ple de mapes i llibres de natura i excursionisme. El Reinhold Messner sense cap dubte com a ídol extrem vist els títols acumulats.  Me'ls vaig eempassar tots. També hi guardava un dragó dissecat i altre material interessant, sempre relacionat amb la muntanya. Va ser però el mapa dels camins i indrets de Sant Llorenç del Munt i l'Obac el que em va captivar i me'l vaig fer meu. Perquè deuria ser?

Aventures que ell explicava a casa en arribar o amb els amics quan es reunien i sense voler compartien amb nosaltres. Sempre amb motxil·les i material per sobre del llit i arreu de l'habitació. El Centre Excursionista era dins de casa. Em va costar poc acostar-m'hi després del seu traspàs. De fet diria que la meva ànima ho demanava. Ser prop dels seus amics no només per recordar-lo sinó per mirar de prendre'm del seu món. I és que plegats havíem fet ben poc. Només recordo el dia que em va pujar al Cavall Bernat sobre Matadepera i l'estona que després vaig passar assegurant-lo mentre ell intentava una via impossible d'escalada a la roca de l'Esquirol. Els seus amics van servir per explicar-me totes les aventrures i desventures hagudes fora de casa. Algunes d'elles desconegudes pels pares, ratllant la temeritat. Tenien sis anys més que jo, o més, però tant se val, em van "adoptar" i així va ser com vaig introduïr-me de ple a l'apassionant món de l'alpinisme.

La iaia Maria en té la culpa. Pobreta, al cel sigui. "Et pagaré el carnet de soci del Centre Excursionista de Terrassa!" En desaparèixer el meu germà als Alps després del dissortat allau, ella va fer cor fort i volia que seguís el seu camí. El mateix any que es va apagar el carnet de l'Eugeni es va encendre el meu. Mil gràcies iaia, mil gràcies Eugeni. Us dec la meva vida entre muntanyes. I és que el pertànyer al Centre Excursionista em va donar ales per a fer-hi vida jo també. El que podia semblar una simple excusa per fugir de casa els pares com qualsevol altre adolescent, es va acabar convertint en la meva passió els caps de setmana o els festius. En bicicleta de muntanya també els primers anys junt al meu germà bessó. Ell s'acabaria quedant amb les dues rodes; jo amb les dues bambes.

Al Centre, que era al Raval de Montserrat, hi anàvem per quedar pel cap de setmana. Recordo també fer-la petar amb algún amic de la SIS, com també recordo la zona de bar amb els seus sofàs, la secretaria amb la Loreto, la sala d'actes amb els seus quadres, una gran estàtua a l'entrada del local... Amb un grup de noies amb qui estudiava a l'institut i també vinculades al CET vam fer un intent per recuperar la secció infantil que no va passar de l'endreç d'una habitació que hi havia al pis superior. Va ser el meu primer pas com a soci, malgrat no prosperar com si ho farien tota la resta. Voltava l'any 1992.

Talment idolatrant el meu germà, vaig voler aprofitar les llargues passejades de descoberta per Sant Llorenç tot inscrivint-me a les marxes de resistència. Ell havia fet la clàssica travessa de la Matagalls-Montserrat, l'itinerari original que es feia cada 2 anys passant per la cova del Drac, avui impensable. Jo m'inscriuria però primer a la Romànica de Navàs (80 km), a la Núria-Queralt (92 km) i a la Montserrat-Reus (100 km) Faríem plegats després amb l'amic Quicu Tàpias la primera Matagalls-Montserrat, abans no en caiguessin fins a 6 edicions consecutives i que recordo bé per la presència d'avituallaments del CET escampats arreu del recorregut. Exclusius per a socis com jo! Orgull era poc.

Van venir cims, vivacs d'estiu i d'hivern, travesses, crestes, raids de muntanya, marxes del CET. A cops anava també a les xerrades i passis de diapositives d'algun famós o d'algun altre soci. Recordo com la gent em mirava i em parlava amb nostalgia i és que em coneixien com el germà de l'Eugeni. Jo pel meu costat procurava fer muntanya amb molt de compte. No podia fallar als pares, i a la iaia Maria. Xerrava amb les muntanyes i les seves pedres i els demanava respecte mutu. De petits accidents i males experiències en portem tots al damunt però, el que recordo més latent, és aquella llastra que es va desprendre sobre el meu cap mentre fèiem la col·lectiva a la cresta dels Besiberris i que es va aturar miraculosament just davant. Un amic del meu germà era sobre meu i entre els dos crec que vam pensar que havia estat l'ànima de l'Eugeni la que va aturar aquella llastra gegant. Mai ens ho expressaríem però, només vam respectar el silenci. Petites històries com aquesta precisament també són el Centre.

I va arribar la Duatló. Més de 20 anys fa des de que pujaríem les bicicletes desde Queralbs fins la collada de Fontalba amb quatre companys més d'aventures. L'Oriol Font al capdavant de la idea. Vam pujar després al Puigmal, baixar a Núria i corriolejar fins a Fontalba per descendre de nou a Queralbs. Era el 1997 i acabàvem de fer el reconeixement de la primera Duatló d'Alta Muntanya de Catalunya. Fins a divuit edicions vindrien després, plenes d'èxits i mil experiències entre els consocis del CET. Vaig tenir la sort de poder viure les onze primeres com a organitzador junt amb força amics que hi vaig fer i amb els que vam omplir d'anècdotes l'Alberg de Queralbs. Hi aplegàvem mig Centre al seu menjador. També hi era el Kiku fins aquell dissortat any que el Mont Blanc ens el va prendre; segur que s'hagués mantingut fidel a seguir muntant saraus al meu costat fins a dia d'avui. La vida però continuava i considero tots aquells anys de Duatló molt especials pel meu entorn doncs era un projecte especial, innovador, que ens ocupava moltes hores, la majoria d'elles assentats al voltant de la majestuosa taula de juntes i observats pels milers de llibres de la Biblioteca del CET.

Més d'una vegada hem comentat entre socis que al Centre hi ha dues etapes que acostumen a dividir la nostra vinculació: la que hi fas quan ets jove i la que hi fas un cop has tingut família i la canalla et torna a deixar temps per a tu. Aquesta ha estat la meva realitat i deixar la Duatló va suposar el meu parèntesi. Prop de vuit anys on ben poc trepitjaria la seu del local nou al carrer Sant Llorenç. Només per assistir a alguna conferència, fer el carnet de la FEEC i poca cosa més. La recança...L'intent de fer un grup de corredors de muntanya de la casa m'hi va tornar a atraure: els Camesajudeume. El tema va acabar quallant però no la meva vinculació assidua al grup. No era el moment. Fins l'any 2016 no tornaria a trepitjar de debò el Centre i per partida doble aquest cop. Un dia que ens dirigíem a fer una cursa d'ultradistància, allò que més m'agrada, m'assabentaria de la voluntat del CET de canviar la Duatló per la Vallès Drac Race. "Com?" vaig dir ben alt i ben fort. I com aquell qui no vol la cosa, per si fos poc, a la vegada van néixer de sobte els Kames Kids. Aquell setembre va significar un abans i un després a la meva vida.

El Quim Prunés no s'havia perdut cap de les edicions col·laborant a la Duatló i capitanejaria la transició a la Drac Race amb envejable veterania. Sempre recordaré el dia que vaig trobar a la comitiva pro-Drac allà assentada i em vaig assentar amb ells com si no haguessin passat els anys. Jo hi aportaria l'experiència com a corredor i antic participant de la prova que volteja el meu estimat parc de Sant Llorenç i l'Obac. Aviat vam donar forma al projecte, i en pocs mesos gestaríem i celebraríem l'èxit de la tercera edició de la Vallès Drac Race. Confesso que em vaig sentir ben viu, dins la meva salsa, malgrat sobreviure a un inesperat episodi d'ansietat que em faria replantejar les coses com calia haver fet des d'un inici. El Victor, el Boada, la brillant aparició de l'Eduard i la Montse més endavant. Que fàcil és fer les coses quan tot l'equip ens entenem i es disposa d'un centenar de voluntaris i uns 800 corredors disposats a gaudir de moltes hores del nostre esforç. M'atreviria a dir que va ser una de les mogudes més grans per la que el Centre hagi passat en la seva història, tot i el meu desconeixement al respecte. Quin gust el poder tancar les portes del magatzem del CET amb tot recollit i fet després de rebre un munt de felicitacions. La segona edició que organitzaríem al cap d'un any seria bufar i fer ampolles: mil corredors, benefici d'activitat, reconeixements arreu, tranquil·litat a casa i a la muntanya. Fent Centre Excursionista més que mai.

Els Kames Kids serien el postre per la criatura. Com si muntar una escola de trail i portar els nens al bosc fos ben fàcil. I uns pebrots!!! Una història ben recombolesca em portaria sense planificar ni voler-ho a ficar-me en aquest sarau i el Centre de rebot acabaria sent-ne el padrí. Anem per la tercera temporada i hem aconseguit arribar a una cinquantena de nens i joves, fent-los socis i federant-los per a poder gaudir de l'activitat. Els nens que corren, que juguen, que gaudeixen del bosc i la muntanya. Els nens que ens donen ganes de viure en veure com s'aficionen al nostre lleure preferit. Cada minut al seu costat és vida, és ganes de seguir fent Centre 25 anys més.

Els campaments d'estiu han acabat sent el colofó. Des d'una aparició fugitiva i inesperada l'any 1998 que no hi havia posat mai un peu. L'any 2017 hi anríem amb la família després de sentir les mil meravelles de la convivència i possibilitats que l'ocasió ens brinda. És quan participes en activitats com aquestes així com en diferents marxes i diades de germanor del Centre en les que he anat participant, i t'adones de a gent que hi coneixes, que penses en el gran que t'has fet i en els anys que el CET t'ha donat de vida.

Gràcies Centre Excursionista de Terrassa!