Trail XL del Bisaura 82 km (10-18)

"A ver si buscas alguna ultra este otoño en el calendario" Les mateixes paraules dels darrers anys en boca del Toni. Unes paraules que m'exigeixen un esforç que en el fons em ve de gust però quan falten ganes... I passa el de sempre, que t'asseus davant el calendari de curses i en busques alguna i tornes a caure en la trampa. Altre cop sense preparació específica, sense les ganes i el respecte que es mereix, sense pensar en el companyerisme que això hauria de suposar, només egoistament perquè sé que ho puc fer encara que no hagi de demostrar res a ningú més que a mi mateix. Una ultra sempre és una ultra, encara que jo li hagi perdut el respecte del tot. Més que preocupant però és la veritat.

"No sé si m'ho podré combinar" Unes altres paraules que arriben per un altre costat quan li proposo al Cristian. Els bessons, la feina...sigui com sigui hi acaba caient de valent. Dels tres és el que en té més ganes, ho sé segur, encara que aquesta Ultra l'acabi maleint per motius aliens que l'acaben deixant amb una indisposició en tota regla. El fet és que poques setmanes abans decidim muntar equip per primer cop els tres junts. La il·lusió ens pot, les ganes també poden al seny. El Toni ve amb la Matagalls a la butxaca, el Cristian i jo millor que no hi pensem. Des d'abril que vam fer parella al Montseny quan em vaig esguinçar que no hem fet res de sèrio des de llavors. Només que sortidetes i poca llarga distància. Aquí només hi ha un que té les de sortir-se'n bé. Clar que quan penso en el Bisaura penso en els seus camins, la seva gent, el seu paratge espatarrant. Fa tres anys des que vam fer amb el Toni la distància de 50 quilòmetres i escaig i vaig haver d'esperar-lo tot el recorregut. Poc però ho vaig haver de fer. Com han canviat les tornes...

A les 4 a.m. em recullen a casa. Això no pot anar bé amb la son que porto jo al damunt. Al cotxe xerrem i xerrem, fem safareig per fer passar els nervis. El Cristian quasi que ni ve doncs està amb descomposició de fa uns dies i el dia abans ha empitjorat l'asunto. I jo que el convenço en venir, que ho hem de provar, que sortirem poc a poc, a veure-les venir, cosa que no hauria d'haver fet. Tenim moltes ganes de fer-la plegats i això preval per davant de tot. S'ha d'intentar així que recollim dorsals, deixem les bosses de vida, ens engalanem, foto de rigor, saludem als amics Egaramossenaires, a l'Edu i vec altres cares conegudes a qui mai dona temps de saludar. La sortida és un festival de foc. Aconseguim sortir plegats tot i els entrebancs. No les tenim totes però, es respira un ambient estrany. I jo sense ganes. I el Cristian en hores baixes. I el Toni a l'expectativa.

Primers quilòmetres fàcils cap a Montsequiu i la Farga de Bebié. Camins senzills i pistes que no presagien el que ens vindrà. El ritme és el de menys doncs marxem per sota del ritme normal en aquest tipus de curses. Hem de conservar i veure què tal reacciona el cos del Cristian tot i que tots tres sabem d'abans de sortir que és missió impossible acabar junts. Les primeres pujades ens porten cap al Castell de Llaers i els Bufadors, llocs magnífics de pas. Més i més pujades contínues per racons inhòspits cap al castell de Milany. Fins a dues vegades ens demana kleenex i ens hem d'aturar perquè ell faci les seves necessitats. La cara és blanca i camina i camina. Han començat a passar-nos els de la cursa curta que sortien una hora després i patim un degotall de corredors que se'ns avalanxen i ens fan sentir més lents que mai. Entre ells l'amic Isma amb qui ens reconeixem per sorpresa i ens alegra mútuament de veure'ns compartir el que ens agrada. Camino una estona amb ell mentre ens posem al dia. Realment però al darrera el Cristian ho està passant malament així que em quedo. Toni, no li preguntis com es troba, em dic a mi mateix. Que no ho veus?? La situació es va tornant desesperant quan a cada avituallament només ens comenta el mateix. El periple s'acaba al km. 30 quan ens pensàvem que ja arribàvem a Vidrà. Allà s'assenta i es queda definitivament el meu germanet d'ultras. Ni hauria d'haver sortit però ha arribat fins allà i hem compartit una nova experiència per més que desagradable. Només puc acomiadar-me d'ell amb una abraçada i quasi que em poso a plorar pres per la sensibilitat del moment. Qui ha dit que les separacions no són complicades?

La ràbia em posseeix de sobte i sortim a bon ritme de l'avituallament de L'Arxé. Anem atrapant corredors que ens han avançat, encara que sigui en pujada. El Toni aguanta bé el ritme com és d'esperar i ens deixem portar per l'eufòria de veure'ns córrer per fi al nostre ritme. El poble de Vidrà ens rep amb força gent, hi arribem amb moltes ganes de seguir la recuperació. Mica en mica aconseguim oblidar-nos del mal tràngol amb el Cristian. Engrapem ràpid i no perdem temps als avituallaments. Entre Vidrà i Collfred ens espera el segon cim més alt del dia: una salvatjada de camins que hi pugen i en baixen on ben poc pots córrer. Vinga camp a través fins a l'ermita de Santa Magdalena de Cambrils a 1.545 m. No vull ni veure la bossa de vida a Collfred, ja estava previst no haver-la de fer servir a no ser que plegués. El menjar entra bé encara, bec caldo i em trobo força bé. Així que seguim i el Toni que se'l veu molt sencer. "Me he dejado los palos!" Va, torna enrere a buscar-los que jo vaig tirant amb un corredor de Vilafranca que fa estona se'ns ha ajuntat. Arribem per una diversitat de camins ben diferents al magnífic salt de Sallent i seguim amunt i amunt fins travessar un lloc bucòlic: el Pla Traver. Sembla sortir d'un conte de fades l'indret. Fabulós amb els seus cavalls i els seus prats. No ens podem quedar a dormir, ens espera una nova pujada sobtada fins a Puig Cubell i una baixada horrorosa com la resta del que queda de dia, fins a la Barraca de la Vila Vella. L'anècdota ve quan vec en un punt al Toni arrossegant-se davant meu sota un filat de punxes i amb la motxilla enganxada al filat com no podia ser altre. Talment com una pista americana, mentre jo vec un pas obert al costat del filat i l'observo des de l'altre cantó. No anem bé.

L'estómac ha dit prou. Intento empassar però els sòlids es queden a la boca. Res de res, prou em conec. I només som al km. 51. Tocarà patir David. Primperan al canto i a veure-les venir. Millor dit, i a veure com puja el Toni doncs ara toca que tiri ell al davant mentre jo em començo a arrossegar pel Bisaura. Sort dels voluntaris collonuts i de la freqüència d'avituallaments i de l'atractiu més que especial del recorregut. En poca estona haurem de tibar ja de frontal, molt abans del previst penso. Dalt el Castell de Curull, inexistent per cert, encenc la llum tot i que de poc serveix vist la densitat de la boira. No sé quina hora és ni m'importa, ni com van els amics del davant, ni sabem res de les famílies, ni d'on deu ser el Cristian. Només sé que la baixada que ens precedeix fins al Salt del Molí és del pitjor que he fet en ma vida per una torrentera sense sentit i per mil rampes que no s'acaben mai. Fa quilòmetres que em llenço a qualsevol torrent per a rentar-me les mans i mullar-me el cap. És un mal símptoma dels pitjors dies de calor, mals records de Trailwalker. Encara gràcies que puc anar ingerint aigua amb electrolits i que l'orina surt clara i abundant. No estamos tan mal. A partir d'aquí entrem en territori conegut on fa tres anys afrontàvem la part final de la cursa curta del Bisaura, la germana petita de l'anomenada XL. Més que XL s'hauria de dir XXXL. Les senyores de l'avituallament ens expliquen el que ens queda i jo que de forma repelent els dic que ja ho coneixem, que em molesta que em parlin i que no necessito que m'expliquin res. I menys que tenim pel davant la temible cresta de Canyamars que ens ha de portar al Santuari de Bellmunt i que sobretot vigileu molt que no caigueu tot i que mai ha caigut ningú, només un que s'hi va deixar una dent. Gràcies però ja ho coneixem senyora. Hi ha un jove al seu costat que li explica al company com s'han de caçar les mosques, de costat mai des de dalt. Déu meu ja no sé què fer per seguir endavant. Només vec el menjar a les taules i em donen fàstics. Ompliu-me el bidó d'aigua que me'n vaig. Perdó, aiga, i és que els bisaurencs en diuen així al líquid tan preuat. Una cursa amb dialecte propi, guaita. Al Toni se'l veu agobiat a estones d'haver-me d'esperar a les pujades. A les baixades encara li aguanto el ritme més o menys. Veiem un ratolí, l'observo com es mou i quina enveja! Veiem una granota, una salamandra, moltes papallones blanques que em diuen que són la plaga del boix. Mai acabaràs una ultra sense saber quelcom nou. Arribem a Bellmunt a dures penes, quasi que m'he hagut d'assentar entre corda i corda, perquè si alguna cosa hem vist avui són cordes per ajudar a pujar. De córrer ben poc i els pals que molesten més que fan servei. "David, cien metros para el avituallamiento!" Em vinc amunt per moments, m'esperava més pujada. Dalt Bellmunt l'organització ens anima amb els seus comentaris de vinga que ja queda poc. Com? 18 quilòmetres és poc? I jo que no puc més però vinga va, penso per moments en abandonar, ho juro, però no potser. No potser pel Toni sobretot i pels remordiments que em vindran després. Que sóc gat vell i ens coneixem. Baixem cap a Boscatell a buscar el penúltim avituallament. Des de ben amunt sentim la festa que hi està fent el jovent allà present. Toquen la gralla, canten i ovacionen als corredors en el seu pas suposo. Per darrera no ve ningú, ja fa massa hores i és sospitós vist el meu ritme esperpèntic en pujada. La boira ens segueix complicant els passos en alt on costa veure les cintes per més potència de llum que li doni al frontal. I mira que si ha de ser per frontals, el meu, però res de res, cap ajuda, al contrari. La festa ha decaigut quan arribem a l'avituallament, on necessito seure i m'estiro. Em tenen les mil atencions i li dic al Toni que necessito descansar una estona. Em tapen amb manta tèrmica entretant. "Pero que dices David? No puede ser. Tenemos que continuar" Tinc molta son, gens de gana i estic molt cansat. Em venen al damunt tots els pensaments de perquè no he preparat la cursa, perquè no he descansat prou, què he fet malament per trobar-me així. Com sigui que no podem tirar tota la feina feta en va. Encara no sé com m'aixeco d'aquell lloc, no hagués imaginat mai que ho podria fer. Hi ha un jove que parla un català molt estrany, deu ser altre cop el dialecte bisaurenc penso. Quin paio més peculiar. Crits d'eufòria dels allà presents m'animen en veure'm com em reincorporo. De veritat, un momentassu. Ens demanen el dorsal i els dic que no, que no abandono. Resulta que pel darrera s'ha decidit neutralitzar la cursa no sé on pel tema de la boira. Excuses per no plegar tard penso. Pobres corredors als que els hagi afectat. Seguim.

Ens acostem al final amb molta son. Vaig avançant penosament i a cada racó que vec penso que m'hi he d'estirar a fer una bacaina. Ho juro. Aquí estaria bé, aquí també, aquí no que hi ha molta pedra. Va David aguanta que aquí el Toni no es pot quedar tot sol veient com dormo. Caminem i caminem sense parar fins a veure les llums del poblet de Santa Maria de Besora, als peus del castell invisible als nostres ulls. Queda no res de pujar, un parell de quilòmetres a tot estirar. Arribar al poble costa una eternitat però ho fem i respirem ja la glòria. Una manta. Un banc. Què veuen els meus ulls? "Toni tu come que yo me estiro aquí un rato digas lo que digas" I el Toni que flipa una estona mentre veu com agafo la manta, el faig aixecar del banc, i m'estiro. D'acord, falten només 6 km. per arribar però no puc més. Em cauré en qualsevol marge sabent que tinc la mateixa sensació que la segona nit a l'UTMB. És molt estrany però és així. De dormir ben poc tot i que aconsegueixo enganyar el cap. No passa ni un quart d'hora em sembla, que m'aixeco d'una revolada i Toni que marxem, que he sentit que arriba un grupet pel darrera i jo no vull que m'avanci ningú. Pugem fàcilment la darrera totxana del dia prop del castell, una pujada fàcil però trempada en el seu darrer tram com no podia ser altra. Ara si que ho tenim, ja em sento guanyador tot i que ens seguim arrossegant. Estic desvetllat i preparat per arribar dignament i no com un mort vivent. Avituallament sorpresa pel Pla del Ravell, una planícia amb molt bones vistes que al seu final cau vertiginosament cap a la vall on ja veiem St. Quirze de Besora. Quatre quilòmetres i som als seus carrers, amb posat d'alegria i últimes ganes de trotar, què coi! El Toni que s'alegra que he tornat a fer broma després d'una pila d'hores. "Te lo digo de verdad" em diu. Ja no sé si perquè se m'ha passat la tonteria de l'absència del Cristian, si perquè ja no tinc son o perquè em vec fort, que surto de la depressió nocturna. M'espanto però directament en saber que són quarts de dues de la matinada i que arribarem en prop de 20 hores de cursa. Vint hores de patiment, de bona companyia, de corriols salvatges. Vint hores de Bisaura. Però ho fem. A quatre km. l'hora, una excursió vaja, però també compta malgrat no sentir-nos gens satisfets atlèticament parlant. Quina vergonya de temps, per favor.

Gràcies Toni, gràcies Cristian, per haver-me acompanyat en aquesta nova història unida per la nostra passió de la ultradistància. Gràcies gent del Bisaura i a en Torru &cia. que sabeu que sou molt bona geeeent! Ho teniu ben brodat. Per molts anys més en puguem gaudir plegats.