Moments

La vida són moments. Situacions i experiències que ens acompanyen en el dia a dia. Úniques i irrepetibles per la seva particularitat en el temps. Estones que mesurem amb segons, minuts o fins i tot en hores. Sovint ens agradaria eternitzar-los, a vegades però ho donaríem tot per acabar amb ells. Moments d’emoció, de tristesa, de pau, de reflexió, de ràbia, d’alegria. Moments que ens agradaria repetir, d’altres que pagaríem per evitar-los. Són impossible de retenir en el record excepte aquells que ens marquen i ens aporten algun detall que els fa peculiars. Allò que fa que l’ànima els retingui amb una intensitat diferent, especial. D’un moment a l’altre, a cada moment, per moments, de moment...ens hi endinsarem.


EL DESPERTAR

Un soroll em desvetlla. No sabria dir si ha estat el camió de la brossa o el pas d’algun vehicle pel carrer, algun estol d’estornells matiners o altre cop els veïns. La qüestió és que se m’ha acabat la desconnexió del món i torno a ser conscient dels meus actes. Fa uns anys si que podia tornar a conciliar el son fins ben entrat el matí però ara...res de res. Tant se val doncs segurament no deu ser pas gaire d’hora vista la poca son que em remou. La foscor de l’habitació hi ajuda i és que només un bri de llum s’escapa pels extrems de la persiana. M’agrada obrir els ulls i veure tanta negror, sentir que la vida ha tornat però no em pertany. M’agrada sorgir de sota els llençols per sentir amb el rostre el canvi de temperatura que dona l’ambient fora del cau que m’ha acollit llargues hores de descans. Tot i que sento que no és hora encara d’acabar amb tant plaer. No pas avui que res ni ningú m’espera tret de les necessitats físiques d’un dia qualsevol. Començo a pensar en les obligacions de la jornada, a repassar tot el que m’agradaria fer. També penso en l’ahir i en el físic que em porta. Tot és més fàcil des d’aquí estant i sense ningú que em recordi que sóc persona i que em dec a la vida que se m’ha encomanat. Torno a ser conscient dels meus actes així que els sentits em conecten forçadament de nou a aquest món, fent-me present de tot el que passa dins i fora de l’habitació. Un espai que em pertany més que mai i que lluito inconscientment per mantenir inert, en silenci. Així és com sense cercar-ho, em torna aquella nyonya que s’apodera fortament de mi i em fa creure que no sóc capaç de fer res. Una sensació especial. Un estat de letargia digne de qualsevol animal que reposa en plena hibernació. Un...
Vaja. Han passat minuts, potser segons o una nit sencera, i em torno a desvetllar. No m’he adonat que la son m’ha pres de nou deixant-me inactiu altre cop. Ara si que ja no sé en quin món visc. Per un instant ni em reconec. Tanta vaguesa i desconnexió no pot ser bo. Els remordiments m’han entrat amb força i és que de sobte sento que he de fer alguna cosa. Ara si, ara no. Costa una eternitat però trobar el moment de trencar amb tanta indecisió i tan repòs. Ho he de fer. M’ajuda la bufeta, ja no pot més. M’obliga a prendre consciència dels meus actes. S’ha esgotat el temps d’harmonia desitjada entre el cos i l’ànima. M’he de llevar.

LA BANYERA


Certs dies ens exigeixen massa. Aquells dies que arribes a casa i et saltes la rutina. Dies que voldries deixar d’existir. Dies on l’esgotament t’abdueix. Entrar a casa i sentir-se refugiat. O privilegiat. Deixo les claus sobre el moble de l’entrada, l’abric al penjador. Les sabates surten projectades pel menjador mentre botó a botó em descordo la camisa suada pel dia intens. M’assento al vell puf del dormitori, amb les mans al cap refregant els cabells secs i rasposos. Pensant en com em sento aquí i tot el que ha succeït durant la inacabable jornada. Em trec els mitjons amb la punta dels dits per mirar de deixar el mínim rastre d’una olor que em repugna. Els pantalons quasi cauen per si sols mentre m’alço de nou i em dirigeixo al mirall vertical que hi ha dins l’armari. Observo un rostre castigat per l’exigència del dia, un cos que no em pertany, una ànima en pena. Em parlo per dins i em dic que no puc més. Que ha arribat l’hora de resoldre tal incomoditat i desori. El dia és a punt de cloure: ha arribat per fi el meu moment!
El líquid transparent comença a fluir per l’aixeta d’aigua calenta mentre poso el tap. Passaré una estona amb la mà en remull fins a gaudir d’una escalfor que m’aporta plaer i benestar. Aquell instant… No puc esperar a que s’ompli, avui no. Mentre observo però com raja l’aigua a dojo no deixo de reflexionar sobre els litres que es deuen necessitar per omplir tota la banyera. No em sento bé per dins sincerament i és que tinc càrrega de consciència sobre la despesa d’aigua que estic fent. Serà només avui. Ho necessito i m’ho mereixo. Són dies molt puntuals al cap i a la fi, justament per això es dignifiquen i exhalten encara més aquestes estones. És mentre repasso tot el que s’ha fet avui que m’adono que l’aigua és a punt d’arrabassar el nivell màxim. No és hora però de tancar l’aixeta encara, m’agrada esperar fins que s’escola l’aigua pel petit forat. Recolzo el cap enrere i observo com fumeja tota la superfície. Passen un, dos, tres...molts minuts. Fins i tot he tancat els ulls i tinc la sensació d’endormiscar-me. L’aigua resta ben quieta, cap moviment ni soroll. Només jo en un espai i un instant únic irrepetible. Una sensació infinitament plàcida m’envaeix. Aprofito per regenerar-me per dins, agafar forces, sentir-me. Jugo a posar tot el meu cos dins l’aigua, submergir-me. Observo la punta dels dits dels peus com sobresurten. M’ensabono una i altra vegada. Em palpo.
Fins quan m’hi estaré? Això no sembla tenir final tot i que sento que s’acosta. De sobte una sensació de calfred s’apodera del meu cos. Em moc i m’adono com ha perdut de temperatura l’ambient. És un moment estrany, incòmode. Com si la mateixa banyera fos la que decidís que ja n’hi ha prou de tanta ganduleria. Portaré prop de mitja hora. Qui ho sap? El recés s’ha de cloure i ho fa en l’instant que m’incorporo recolzant-me en els costats. Costa molt però ho faig, en tant m’observo la pell dels dits de les mans com n’és d’arrugada. M’he d’afanyar a tapar-me amb el barnús. Trec el tap i m’assento al sanitari tot observant sense adonar-me, de com fuig l’aigua. Fins la última gota. Quan s’acaba tot. Quan el plaer dona pas a la rutina.

PETIT PLAER

Ni que hagués pecat. Els remordiments es tornen màxims només de pensar-hi. És obrir l’armari i entrar una gana descontrolada, presa per l’ànsia moribunda de consumir i satisfer un desig magnànim! Res pot aturar-lo, només jo, només el meu seny. Encara que avui estigui per terra. Després de dinar queda un raconet a l’estómac, el mateix que està predestinat a ser omplert pel dolç d’un tros de xocolata. Vinga va. Agafa’n un tros petit primer. Mmmm! Un trosset més que no passa res. Quin plaer el sentir les papil·les del gust que deixa a la llengua, per tota la boca...Un moment sublim. Quanta salivera només de pensar-hi. No ho facis, penso per dins. No em fa bé tant sucre. Acabaré consumint un tercer tros però. Para si-et-plau. Prou!
Tot ha començat en tornar a casa. Com sigui que el subconscient una i altra vegada em juga una mala passada, fent que arribi del carrer pensant en la situació. Que si deixa-ho córrer, que si vinga que no tinc més gana, que si no em convé. Merda. No puc més! És girar la darrera cantonada abans d’arribar i trobar-me amb la dolça flaire que sembla sortir del forn tan sols per captivar els meus sentits fins a posseïr-me de dalt a baix. Resulta impossible passar pel davant de l’aparador i no fixar-se amb les rajoles de xocolata, desvestides de paper, mostrant la seva puresa amb esplendorositat. Algun dia hauria de parlar amb el forner per fer-li entendre que ha de fer canvis a l’aparador, que no està bé captivar així el desig de mig barri. M’hauré d’agenollar al seu davant, recollir firmes entre els veïns i veïnes, potser directament increpar-lo. Perquè havia jo de comprar la casa que m’obligués a passar cada dia per davant de tanta dolçor? Clar que podria canviar de vorera i obviar la flaire i la vista forçada i tots els sentits que em portarien a travessar el carrer. Massa martiri penso. Impossible. És igual. Acabaré pecant, trencant la rajola sense contemplació i regalant-me un autèntic plaer..


EL TRAJECTE

Un dia qualsevol en un entorn qualsevol. Així em sento quan a través del vidre observo el seguit d’imatges, una darrere l’altra. Em venen imaginacions sobre la vida que deu estar passant en els diferents paratges. Llocs que sento propers per naturalesa humana però alhora es perceben tan distants… Vec cases on m’agradaria viure, polígons industrials sencers que mouen l’economia de la zona, campanars que s’alcen entre teulades, camps acabats de llaurar, boscos frondosos i núvols de mil formes. De no ser pels cartells indicatius amb la toponímia, podríem ser a qualsevol punt del món.
Els vehicles s’alternen per l’autopista jugant amb una mobilitat deliberada. Som de camí a un lloc desitjat, diferent per cadascú. Vehicles que s’incorporen al vial, vehicles que se’n van. Vides alienes que coincideixen en el temps per atzar i que no són conscients que el mateix atzar és el que pot marcar fins i tot el transcurs de la seva vida per culpa d’un segon. Jugo a pensar en el possible destí de cada vehicle: n’observo el model, les persones del seu interior, les enganxines del darrere. En faig un pensament. Vec també remolcs tibats per cotxes, motos de cilindrada, camions de molts eixos, autocars d’envergadura. Però sobretot turismes amb famílies senceres que ens avancen en la distància, en l’espai, i que segurament no tornarem a veure mai més. O potser si. Som en ple moviment per conèixer món.
Anem de viatge i per un instant m’he oblidat del nostre destí. Talment com si m’haguessin hipnotitzat, em recolzo a la porta, desconnectant del temps. Els pensaments s’apoderen del meu present mentre observo l’infinit amb la mirada perduda. Dins el vehicle es parla i es canta, es juga al veig-veig...però la meva ànima és en un altre lloc. Els auriculars i la música m’ajuden a seguir dins el meu món. Només demano que no s’acabi mai aquesta estona de desconnexió. Som en ple trajecte de vida.


SEMÀFOR VERMELL

M’agrada conduir. Jugar per l’asfalt mentre altres persones fan el mateix que jo. Aleatòriament circulem amb un destí marcat pels carrers mentre ordenadament ens anem adaptant davant la necessària convivència amb els peatons. El semàfor és verd i de sobte canvia el color. Amb una petita accelerada l’aconsegueixo passar en ambre però de poc serveix el meu intent per no aturar la marxa doncs l’avinguda per on circulo és plena de creuaments de carrers. Als pocs metres m’atura ara si el color vermell. El vehicle ha frenat en pocs segons i ho ha fet al costat d’un flamant esportiu blanc que porta una estona al davant captivant-me l’atenció. M’agraden els cotxes, així que sé que no és el primer cop que vec algun model com aquest circulant per la ciutat, però si el primer cop que m’aturo al costat d’un d’ells en un semàfor. Em fixo amb les seves llantes, amb com està tan ben cuidat de xapa, amb el seu interior com a vegades tothom fem. El condueix un home que tindrà la cinquantena llarga d’anys. Se’l veu pulcre, de presència cuidada a primer cop d’ull malgrat el seu dit remena potser inconscientment l’orifici nasal. Té la mirada posada endavant i sembla xerrar amb una senyora que l’acompanya en el seient del copilot mentre tecleja el telèfon mòbil. Potser escolten música; no ho sé doncs porten les finestres pujades. Els guaito de forma dissimulada, tot i que fàcilment s’adonarien que els estic observant si el senyor girés el cap de sobte. Ahhhh! M’acaba d’enxampar...les seves ulleres de sol em capten i jo que dissimulo fixant-me amb el cotxe que porten, donant a entendre el meu grat.
Torno per moments a la meva realitat tot assegurant-me que el semàfor no estigui en verd. La senyal del peató és la que encara segueix verda mentre em fixo com creua l’avinguda una senyora d’edat avançada. Just quan arriba a l’altre costat, apareixen a l’escena dos adolescents que travessen corrents i és que la seva senyal s’ha tornat intermitent. Penso que els donarà el temps just de creuar abans no es torni vermell el peató lluminós. Embrago per posar la primera marxa i faig una ràpida ullada altre cop al vehicle del costat. L’home segueix amb la mirada endavant, tot i que sembla ara fixar-se en el cel i és que s’estan tancant els núvols. Encara se m’acabarà mullant i embrutant el cotxe, tot just avui que l’he portat a netejar. De sobte sento un clàxon d’algun vehicle del darrera. Tant el senyor desconegut del costat com jo hem badat. El semàfor és verd.

EL TORN

–Qui és l’últim?
Una senyora em contesta. De fet no sé perquè ho he preguntat si només entrar a la carnisseria i observar la resta de clients que s’esperen, ja he suposat que era ella. De cinc persones presents davant el mostrador ella és la més apartada i m’ha mirat només obrir la porta del local, ansiosa per passar el relleu esclau de ser l’últim de la cua. Li somric donant les gràcies i és que convé quedar bé i agraïr aquest relleu malgrat tot. No fos cas que en qualsevol conversa de les que es succeiran durant la llarga estona fins que em toqui el torn, em vingui de gust intervenir o ho hagi de fer per al·lusió.
El carnisser treballa ràpid i ferm, esquarterant el pollastre davant l’atenta mirada d’alguns dels clients. Observo que hi ha però qui no es deixa emportar per l’art de l’ofici i prefereix mantenir-se immers en el seu telèfon mòbil. La senyora a qui estan atenent repassa l’interior de la vitrina tot esperant la pregunta del carnisser.
–Alguna cosa més?
–Vull costelles de xai. Posa’m si-et-plau tot el costellam aquest que som força família demà.
–Molt bé. S’ha de plaure els fills! Seran tots el cap de setmana per aquí? –li pregunta al carnisser a la senyora.
Noooooo! Ara haurem d’esperar que desfaci tot el costellam després de l’estona esmerçada en el pollastre. Ben bé que no saps mai l’estona que t’hi passes quan entres en aquests llocs. Espero i desitjo que la resta de clients passin via o se’m farà tard.
–Venen tots aquest cop. La nana amb la canalla rebel i el nen no els porta pas doncs són amb la mare però m’ha dit que venia acompanyat…
Som testimonis de la vida de la senyora. Impossible quedar-se al marge de la conversa: fills que viuen fora, un d’ells separat, néts esverats, una jove per conèixer...i jo escoltant.
–Caram amb el Jaume! Així que demà la sorprendrà? –el carnisser li rrespon tot interessant-se per la clienta.
–Mira. M’espero de tot. Aviam si posa seny d’una vegada que els bessons prou ho necessiten.
Bessons! Amb pares separats. Mare meva! Tots els presents en som partíceps. Algun somriure dissimulat, diria que un tan fals, correspon el posat i la mirada de la senyora. Penso per moments que seguirà fent comanda al carnisser només per fer-se escoltar i que ens pugui acabar d’explicar la seva realitat aprofitant-se del nostre consentiment. Espero i desitjo que els quatre que tinc davant meu no juguin el seu joc ni ens facin esperar gaire a la resta. Clar que aquest és només el meu desig. El desig del que té el darrer torn.

L’ASCENSOR

Avui he passat per casa els pares. S’han ofert per quedar-se la nena malalta. Qui sinó? Quan vam prendre la decisió de fugir de la ciutat teníem clar que assumíem aquest possible enrenou d’haver d’anar amunt i avall per superar situacions com aquesta. No tot són avantatges el viure al poble encara que sigui a les afores de la ciutat. El pis dels pares és ben a prop del centre; una sort per a ells però un autèntic maldecap per qui els anem a visitar. Travessar carrers i avingudes, semàfors arreu, vigilar amb el tràfic, buscar aparcament…
La sort ha fet que avui trobés lloc pel cotxe a tot just una cantonada. Quantes vegades he pensat i desitjat poder evitar aquest moment de buscar plaça! A pocs metres de la porta d’entrada al bloc de pisos hi ha l’ascensor, que sense més opció vist el quart pis on ens toca sempre pujar, ens espera, apartant-nos de pensar en les escales. Sempre desitjo de no trobar-hi cap company de viatge tot i que l’atzar ha fet que avui això no pugui ser. Un veí del tercer amb qui hem coincidit en altres ocasions compartint ascensor i una jove veïna del segon, ens han acompanyat.
–Hola.
No falta mai la salutació cordial. De primer o senzillament retornant la paraula. Hem apretat els respectius botons i s’ha fet el silenci mentre observàvem tots els presents com es tancava la porta automàtica. Un mirant el terra, l’altre la botonera, l’altre traient el telèfon mòbil de la butxaca. Cap mirada de conciliació, cap paraula. Fàcilment pensant els ocupants entre un i altre: la roba que portem, l’olor que desprenem, la gesticulació, la conversa que poguem oferir... Qui no ha parlat mai de la calor o el fred que fa només en tancar-se les portes? Un espai comú compartit per segons entre persones conegudes o anònimes com és el cas. També un espai forçat en el temps que per qüestió de segons uneix o separa la gent. Això sense tenir present l’estona que passa mentre esperes al replà que l’ascensor arribi quan no hi és. Un racó d’experiències i anècdotes. Un racó a vegades incòmode però també a vegades inoblidable.

SALA D’ESPERA

–Passi al fons a l’esquerra i l’avisarem.
Em diu la noia del taulell, amb posat amable i somrient. El mateix missatge que acaba pronunciant cada cop que arriba un client a la consulta. Penso jo que el posat amable i somrient deu ser més forçat que altra cosa, deu ser el que toca fer i punt. És la professió: atendre pacients al taulell i fer-los esperar. He hagut de córrer de valent per mirar d’arribar a l’hora, no fos cas que passés algú altre davant meu dins la consulta. Tot i que passen vuit minuts de l’hora en punt, la noia que m’atén no em diu pas res per la meva manca de puntualitat. Només un “Bon dia” curt i ras en entrar per la porta. Mentre espero que m’atengui l’observo com respon al telèfon, entra dades a l’ordinador, es mou cap a dins i fora de les sales de consulta…
Passo per fi al fons a l’esquerra on tres persones seuen dins l’espai: un matrimoni d’avançada edat per un costat i una senyora de mitja edat però amb un cert aire juvenil per l’altre. Els saludo i agafo posició en un racó de l’espai, evitant seure just al costat dels allí presents. Aviat m’adono que la cosa va amb retard i és que només cal observar el posat del matrimoni. El seu xiuxiueig ho diu tot mentre miren un i altre cop l’hora al rellotge d’agulles ben grans que hi ha penjat a la pared de la saleta. La senyora que seu sola llegeix un llibre d’un munt de pàgines, sense preocupació aparent pel temps. Vaja, era d’esperar com de costum. Sort que venim tots amb cita prèvia. De què serveix? Penso per dins. No entenc perquè aviat farà deu minuts que sóc aquí sentat i ningú em crida. Segur que m’hi estaré força estona. Justament avui que tinc pressa! Perquè sempre la mateixa sensació? Millor no atabalar-se… Sort que acaben de fer passar al senyor del matrimoni i la seva acompanyant que el segueix, ja queda menys. No puc evitar el mirar dissimuladament la senyora del llibre. Ho faig per instint, sense cap més pensament que observar-la de dalt a baix. Tot i que confesso una certa basarda perquè m’enxampi la mirada, no ho acaba fent per sort. Dono una ullada a la tauleta on hi ha un conjunt de revistes i per més que remeni no trobo res que m’interessi. Revistes del cor passades, de decoració i mobles que ja vaig fullejar la darrera vegada que vaig seure en aquesta mateixa sala d’espera, de salut i benestar… No hi és. Per més que remeni no hi vec el diari d’avui ni res que em vingui de gust llegir. Així que acabo treient el telèfon mòbil i em connecto per un instant al món electrònic. Un instant o una eternitat, això mai es sap quan ets aqui sentat. Esperant la teva hora, el moment, el teu nom.

EL VAGÓ

Com cada matí, el despertador sona a les set. Quina mandra llevar-se quan encara és negra nit i el fred espera. Cada dia em costa més penso. Tot per no perdre el maleït tren, el mateix que em desplaça de dilluns a divendres. És l’objectiu que em mou m’agradi o no, i de no agafar-lo afectaria en gran mesura la meva rutina.
L’andana és ben buida de gent com de costum des de que vaig decidir arribar amb temps. Queden enrere aquells dies de corredisses per l’estació i salts cap a dins el vagó mentre el xiulet de les portes avisava del que s’avenia. Millor seure al banc esperant l’hora i guaitant l’entorn tranquil·lament. Veient com un darrere l’altre arriben els habituals companys de viatge que em porten rutina. No els conec però els sento ben propers per haver compartit tantes hores plegats. El jove de la motxilla amb melena desendreçada, la senyorassa ben arreglada i pintada, les tres amigues de l’institut que no callen mai, el senyor dels auriculars, el del diari, la que li agrada parlar ben alt amb qui se li asseu ben a prop...Precisament és ella qui em fa decidir a quina part del vagó m’assento doncs acosumo deixar-la entrar al davant per poder acabar fugint cap al costat contrari. Procuro seure al costat de la finestra, d’esquena al sentit de circulació. A l’extrem del vagó si és possible. És un costum que l’avi em va contagiar. Ell que sempre explicava que així li donava més temps de captar el paisatge i ben convençut que ho deia! La finestra sempre ha estat des de llavors la meva companya de viatge. I sense companyia al davant i al costat a ser possible. Em relaxa, em fa sentir bé.


ESTONA DE PLATJA

El dia s’ha llevat amb força. Fa estona que sento la calor al llit estant mentre ronsejo dintre el llençol. No em sorprèn l’alçar la persiana i enlluernar-me per raigs de sol descarats que m’escalfen el rostre al segon. Quin dia més agraït! Podrem tirar endavant doncs els plans d’ahir de fer un dia de platja, i és que la canalla espera amb candeletes des de fa dies quan els ho vam prometre. Seguirà el ritual de l’ocasió després d’un bon esmorzar de diumenge: tovalloles, para-sol, menjar i beure, pells ben embetumades de crema, pilota, matalàs inflable…
A casa som més de tirar cap al sud. Som de platges planes i sorrenques. A banda que l’aigua acostuma a estar més calenta. L’estona dins el cotxe passa ràpid entre música, petites converses i jocs. També hi ha descans abans no ens atabalem tot cercant lloc per aparcar el vehicle el més a prop de l’aigua. És un moment que a vegades acaba sent estressant per les ganes latents de trepitjar sorra. Avui no serà una excepció i ens portarà una bona estona el trobar lloc pel cotxe. El maleter és ben ple de coses que anem repartint entre la família abans no iniciem la penosa marxa acalorada fins assolir l’objectiu del dia. I quin moment més singular el que arriiba quan els nostres ulls prenen contacte amb el front marítim… Moro de ganes de treure’m les xancletes per trepitjar la sorra: sentir els granets com penetren entre els dits dels peus i rebre el massatge gratuït a tota la planta. Observo entretant els més petits com competeixen corrent per arribar a tocar l’aigua primer i poder donar la notícia que sempre és sabuda: “Ui, està molt freda!”
Triar el lloc més adient i que plagui els gustos de tota la família no ha estat mai fàcil. S’ha de dir que de tant en tant coincidim a la primera però. M’agrada apurar el màxim la primera línia encara que hagi de conviure amb el risc d’haver de sortir per potes amb les tovalloles ben mullades. És el més pràctic per tenir l’espai de joc de la canalla sota control però també per evitar que molestin una vegada rera una altra als veïns, escampant sorra per les tovalloles alienes i guanyant-se l’enuig de tothom. Tot i així, la meva parella és més de quedar-se amb la tranquilitat posterior, preferint allunyar-se del soroll i l’estrés de les onades. Li encanta triar el forat més adient per fer l’escampada de tovalloles, clavar el parasol al ben mig i desar-hi a sota tot el que portem per passar el dia. S’ha de reconèixer que som un tant primmirats alhora d’escollir la companyia propera. Amb una mirada ràpida a la gent que volta l’espai tenim prou per decidir. A partir d’aquí comença el ritual que s’allargarà hores per anar escollint què hi fem a la platja. Que si banyar-nos, que si jugar amb la pilota, amb els matalassos inflables, a fer castells de sorra. Nadarem mar endins buscant l’estona de solitud. Caminarem per la llera del mar, escoltarem la gent i els diferents comerciants amb els braços ben plens d’objectes que busquen la nostra mirada per dirigir-nos la paraula del seu portador. Passarem a comprar un gelat pel xiringuito. Seurem, escoltarem música, xerrarem, llegirem i descansarem. Mmmmm...m’encanta estirar-me panxa amunt amb els ulls tancats, sentint l’escalfor del sol després del bany i procurant oblidar-me per moments de la vida.


DESCONNEXIÓ

Fa ja uns quants dies des que vaig assabentar-me sobre la xerrada. Em vaig dir “vinga, que encara aprendràs alguna cosa” La veritat és que fa temps que no em deixava seduïr per conferenciants, gurús i oradors, més després de la darrera ocasió que recordo perfectament i on per poc m’entra la son. Senzillament a vegades l’interès no es correspon pas amb la predisposició d’un mateix o amb l’expectativa generada. Avui doncs m’acosto a l’indret amb relatives ganes d’escoltar, potser aprendre, i de sentir el coneixement d’altres persones. A veure...
La sala és plena de gent anònima sentada ordenadament. M’incorporo sigilosament sense deixar d’observar alhora a la resta de presents a primer cop d’ull. M’envaeix una sensació estranya només entrar, tot m’és desconegut: l’espai, la gent, fins i tot jo mateix per no saber-me reconèixer en aquestes situacions que s’escapen del meu dia a dia. Vec persones que es coneixen entre elles, d’altres que han vingut ben solitàries com jo. També observo algú davant de tot que sembla serà qui miri de captar l’atenció dels presents. Està dret damunt una tarima i ens demana atenció. Som a punt de començar.
Quina veu! I quin to! Ho dic no pas per molt sinó per poc. No passarà ni mig minut que perdrà l’atenció de qualsevol. Sort que estem en plena presentació i l’esforç hi és per part de tots els assistents en escoltar i esperar aconteixements, per dir-ho d’alguna manera. Manté un posat rígid, poc distès, gens proper i amb papers a les mans seguint el guió. Una veu que captiva i m’és familiar però això tan se val. Hem de donar una oportunitat a l’interès i al canvi; segur que això s’arregla. No tardo gaire però en tornar a guaitar al voltant i em començo a preocupar de sobte. La gent observa atenta, talment enganxada. Hi ha predisposició si més no a escoltar. Així que escolto i escolto. I segueixo mirant i escoltant. I miro i escolto.
He iniciat el viatge cap al subsconcient. Em ve al cap tot el succeit el llarg cap de setmana, amb tota la seva intensitat, detall per detall, i és que no es pot oblidar així com així i menys quan t’adones realment del que has viscut en persona, com mai abans un podia haver imaginat. Recordar cada moment des de que vaig marxar de casa fins que en vaig obrir la porta de nou, matins, nits i vesprades aprofitats i en bona companyia com no podia ser altre. Mmmmmm...inigualable. Per més que hi pensi no em ve al cap el darrer cop que m’havia sentit així, potser fa molts anys, si, segur, me’n recordaria, no seria tan fàcil d’oblidar vista l’experiència. Perquè clar, dic jo que si tan bé ho hem passat, podríem tornar a repetir sense esperar gaire, no fos cas que ens venci la rutina de nou mentre mirem d’immiscir-nos en el dia a dia. I per què no esperar una temporada per així aprendre a donar valor a aquestes situacions que per si soles es fan especials? No fos cas, qui ho sap. Si, penso que esperarem doncs un temps. Segur que si. Millor.
Ostres.
La xerrada…
On tenia el cap!
Aquest to, aquest posat. Tot segueix igual.
He ben bé desconnectat!!!

L’APARCAMENT

I mira que en pot arribar a ser de malaltissa la situació. Fins al punt de fer-me sortir abans de casa en pensar que altre cop em tocarà donar voltes i més voltes amb el cotxe. Tot plegat em porta a plantejar-me seriosament el tornar-me a mirar per enèssima vegada els horaris de l’autobus o fins i tot el buscar a la xarxa sobre opcions de bicicletes, patinets elèctrics i què sé jo.
Perquè diantre m’ha de passar a mi que just el cotxe del davant acabi per frustrar la victòria al meu objectiu de trobar aparcament? Perquè avui? Voltes i més voltes, ja no sé quantes vegades hauré passat pel mateix carrer. Si algú m’està veient deu pensar que estic malalta. I és que per més que intenti ampliar la cerca de la plaça buida en carrers propers, no hi ha manera. Amunt i avall, gira a la dreta i ara a l’esquerra. Mira endavant i endarrera. Res de res. Tothom és a casa o treballant avui, o gaudint de l’oci o fent mil coses. La qüestió és no correspondre el meu flagrant desig d’acabar amb aquest malson que ja s’allarga més de deu minuts avui. Una plaça buida que trobo i va i el vehicle no hi cap per més que ho miri i ho intenti. Un altre lloc i resulta que és un gual permanent. Un espai de càrrega i descàrrega, un de reservat per minusvàlids. Me’ls acabo coneixent tots i és que quan els veus et llences a apretar l’accelerador per moments no fos cas que algú acabés passant-me al davant. Déu meu nostre senyor! No serveix de res que em desesperi, només per acabar amb els nervis.
Espera un moment. No pot estar passant. Una persona que treu les claus de l’abric, els intermitents que s’encenen, entra a dins, llums de marxa enrere i maniobra cap enfora. Uns segons de glòria que acaben amb la meva desesperació.
–Al·leluia!

CAFÈ O TALLAT?

Sempre he estat de costums. Els avis em van ensenyar a seguir un model de vida previst on les coses es succeeixen de forma repetida. Un dia rere un altre. Fugitiu d’imprevistos i és que no he entès mai la gent que viu amb el desordre de no saber què faran al cap d’una estona, per dir-ho d’alguna manera. Les coses són més plaents penso, d’una forma planificada. Així és com per exemple espero amb candeletes el moment de sortir a esmorzar quan sóc a la feina. Un parèntesi merescut. A la mateixa hora, al mateix lloc. Escoltar un “bon dia” que m’és familiar, d’algú que em somriu, com si esperés la meva arribada, faci bon o mal temps.
–El mateix de sempre?
Mentre estic entrant ja sóc ben rebut i observo el racó que m’espera. Normalment estic de sort i puc seure a la mateixa taula. Penjo l’abric en la cadira i busco el diari pel petit local. L’instant encara es deixa gaudir més quan per algun motiu forçat no he pogut venir el dia anterior. El caliu en l’ambient és palpable. Tot m’és tan familiar...Passen pocs minuts des que he entrat que ja puc escalfar-me les mans amb la tassa acabada de servir a taula. Sóc de cafè amb llet ben calent amb un sobre de sucre morè, acompanyat per algun entrepanet. Veure fumejar la tassa és hipnòtic, són segons de pur descans. Un regal pels sentits i per la meva jornada. Estones que s’allarguen eternament fins que alguna cosa em fa tornar a la realitat de la meva taula, del meu petit esmorzar. Estones a vegades compartides amb persones de breu conversa, que m’acompanyen, o seuen en altres taules o senzillament que entren i surten de la granja-cafeteria. Gent de bo que omple de vida l’ambient. Companys de cafè.
M’agrada fullejar el diari esperant que la beguda es refredi, i llegir petites notícies mentre amb una mà aguanto la tassa i amb l’altra remeno amb la cullera un i altre cop el seu contingut. Quan l’olor em penetra i m’aporta serenitat, em recorda com n’és el moment d’indescriptible i com es deixa viure amb intensitat per dins. Tan sols desitjo que ningú s’acosti o em destorbi. Que s’allargui infinitament en el petit espai que ocupo. Una tassa, un diari i jo.
I tu? Ets de cafè o de tallat? Quin és el teu moment?