Pujada al Ros (05-19)

    Tocava fer-la. Per molts motius després de 2 edicions vivint-la des d'altres escenaris: el primer any amb l'amic Andrés i cia. dalt el Ros fent avituallament i animació, el segon any des de baix acompanyant els joves a la cursa curta i animant els de la llarga a l'arribada.
El principal motiu era segurament el poder viure per dins un esdeveniment que hauria d'haver capitanejat però del qual em vaig desdir quan m'ho van proposar els organitzadors actuals. Ha plogut molt des de llavors, segurament va ser l'abans i el després perquè avui hagi dia tinguem uns Kames Kids tan consolidats i en forma. Indirectament, involuntàriament, però ha estat així. Si n'és de complicat el món i com ens l'arribem a complicar! Jo dissenyant el que havia de ser la nostra Marató local, vestint-la i venent-la als companys, però l'entitat no ho veia clar a nivell logístic i va quedar en això, un projecte. Per altre costat s'embastava el format de la cursa d'avui dia, la Pujada al Ros, un format de cursa tradicional, tècnic, curt però certament atractiu. No era la meva guerra, no m'atreia, em faltava alguna cosa més i és que em dolia renunciar al format Marató. Recordo com sentat al bar del Casal, els membres de la Junta dels Corredors locals em proposava ser el cap de cursa d'un esdeveniment que no m'atreia i que s'havia "negociat" amb els companys del Casal sense fer-me'n partícip des d'un inici. La gent del Casal em venia i em deia que perquè no venia a les reunions si sortia el meu nom com a cap de cursa i és que a mi ningú m'hi havia convidat. Així no es fan les coses crec jo, primer caldria proposar i després decidir, mai a l'inrevés. Com sigui que aquell dia en el bar, es van crear distàncies i es va dir alguna que altra mala paraula de la que jo personalment em vaig penedir i disculpar corresponentment. Corria el final de primavera de 2016.

         Arribat el mes de setembre, la meva Anna em demanava que volia participar a l'escola d'atletisme local, coordinada per alguns membres dels Corredors local, fins llavors entitat que em representava a totes les curses i a la que em sentia fermament arrelat. Per força major no es va poder tirar endavant per no disposar del que es considerava com a grup mínim per continuar un projecte que havia nascut un parell d'anys abans, que era viu malgrat tenir una participació mínima i força vinculada a nivell de família dels propis socis de Corredors. Em vaig oferir a tirar endavant el projecte, de forma involuntària, fent promoció i així mirant de garantir el mínim que es considerava. Entre un reduït grup de pares vam fer una primera reunió on els vaig exposar on estàvem i on podíem arribar. La sort i les ganes va fer que a finals de setembre de 2016 tinguéssim 14 nens i joves interessats en provar l'atletisme combinat amb lleure en l'entorn natural del nostre estimat poble. També dic jo que va ser la sort de sentir-me recolzat incondicionalment per la família, i de coincidir amb un grupet de monitors que es van implicar des d'un inici, donant forma al projecte. I per últim se'ns va obrir de braços l'administració local i el Centre Excursionista de Terrassa, davant tal iniciativa. Carta blanca i endavant amb tot. Si, segur que era en bona part gràcies a la meva dèria en continuar i les ganes que hi vaig posar des d'un inici, però res hagués estat possible sense aquests factors (pares, monitors, ajuntament, el Centre i la canalla) Ho teníem tot així que vam començar i avui, quasi tres anys després, mirem enrere amb nostàlgia. Però també amb malestar i alhora de recança per no haver pogut vestir el projecte amb el grup de Corredors local, la meva gent. Tots els amics em feien costat i m'animàvem a seguir endavant, tot i no tenir el recolzament de la Junta i rebre certes infàmies vers el meu paper i la meva decisió.

         No ha estat un camí gens fàcil durant tot aquest temps. Moltes hores (i diners. Tot en detriment de la família, com sinó!) per tirar endavant el projecte, acompanyat de molta bona gent que confia en els demés. Situacions i comentaris fora de lloc, reunions gens propícies on se'ns plantejava una solució egoista i gens madura al "conflicte", mediadors, trobar-te pals a les rodes, molt males paraules, missatges desproporcionats carregats d'ira. Fins al punt d'anar a un dels molts entrenaments dels dimecres als que acostumava a anar i sentir allò de "aquí no ets benvingut. Per mi millor que no vinguis" Si. Entrenant amb els amics. Pels camins del nostre poble. Sense dir res abans. Tot plegat un escenari rocambolesc pensant en que el que hem estat fent ha estat amb l'objectiu d'acostar l'esport, la salut, l'entorn natural als més petits de casa. Sense cap ànim de lucre. Amb l'únic ànim personal de procurar de fer bé les coses en benefici dels demés, malgrat la poca alçada de mires per part d'alguns i les meves (les nostres) ganes de buscar una conciliació amistosa en benefici de tothom. Arribar a pensar que algú manifesta ràbia, desig de fracàs vers un projecte així és totalment mesquí i impropi de cap ésser humà. Millor esborrar el passat i escriure el present. I tan debò el futur.

        Així va ser com un diumenge 19 de maig em vaig decidir a prendre part de la cursa del poble. Amb el cap ben alt i molt ben acompanyat i recolzat. Orgullós d'haver arribat on hem arribat i de tot el que hem aconseguit fer fins al moment. Felicitant-nos mútuament per la feina feta. Fins a vint-i-dues persones ens representen aquest dia, corrent amb la samarreta vermella. De llarg l'equip amb més participació en el global de curses. I no cal fer esment dels resultats, això hauria de ser el de menys tot i que significa molt pels nens i pels joves. Veure un darrere l'altre com van pujant al podi, i la resta de companys aplaudint i alegrant-se, alguns amb ganes de poder pujar algun dia a sobre la tarima, d'altres tan els fa. Aquesta és l'actitud. A quarts de nou recollia el dorsal i saludava amics i veïns de Vila. Ens preparàvem fent un escalfament col·lectiu pels carrers del poble que feia goig. Sense els nervis propis d'una cursa sinó més aviat per la responsabilitat representada davant el que m'espera esportivament i les hores que s'esdevindran. Així és com a les 9 a.m. ens trobem amb l'Àlex, la Carla, el Ricard, l'Oriol, l'Arnau i el Bernat a la línia de sortida de la 3ª Pujada al Ros, entre uns 120 participants.

        Fa escassos dies que hem decidit que l'Àlex pot fer la cursa i és que el diumenge anterior demostra una força i ganes excepcionals en l'entrenament, a banda del resultat observat en la cursa d'Ullastrell de fa un parell de mesos. Té només tretze anys acabats de fer. És molt jove. Massa per fer l'esforç físic que l'espera. Ho sé i tots els monitors ho sabem. Ho comentem amb altres pares i els seus, qui ens fan confiança. Jo no seré qui talli els seus somnis tot i que ho hauria de fer. Al cap i a la fi m'hi reflexo i vec les meves ganes quan amb quinze anys vaig fer la meva primera marxa d'ultradistància amb els seus vuitanta quilòmetres ben solet. Allò si que era un acte d'inconsciència i no pas el que ens espera avui. Serà un esforç puntual, un premi al treball realitzat, un acte de consideració vers el seu desig. I prou, fins d'aquí molts mesos. Fem el pacte amb l'Àlex, i amb els pares. També hi és representada, com no, la nostra Carla, qui anirà acompanyada pel Ricard en tot moment. Ella no ho necessita però ens restarà eternament agraïda. Setze anys de pures ganes de trailrunning i de millora contínua, de sacrifici i de confiança vers el projecte Kames Kids. Fins al punt de valdre-li un reconeixement en la darrera gala local de l'esportista, davant quatrecentes persones.

        Sortim al capdavant com no podia ser altre. Ràpids, molt ràpids. El jovent explota de ganes! Després dels primers metres de glòria, cedim a la consciència i ens van avançant els company@s. Confesso que em sento profundament bé en aquest primer tram pla, físicament però sobretot psíquicament per poder fer el que estic fent al costat de l'Àlex i veure'l gaudir des del primer segon. Controlar-li cada passa, cada revolt, cada canvi de ritme. Observar-li el rostre una i altra vegada per veure-li passió i gens de patiment. Vetllar perquè s'emporti una excel·lent experiència en comptes del fracàs i el malestar. Ho podria fer molts amics meus corredors però tinc la sort de poder fer-ho jo, altra vegada com he fet amb altres companys de l'Àlex. I quina sort penso! La seva força em contagia i no badem en la primera baixada, ni en la primera pujada. He d'aturar-li vàries vegades les seves ganes de tirar i d'avançar. Pugem còmodes fins dalt el Ros, confesso que estic sorprès per veure que ha resistit implacablement el repte de pujar 6,5 qm. amb més de 450 metres de desnivell positiu en només cinquanta minuts. Un temps estratosfèric per la seva edat, desitjat per molts corredors veterans del poble que mai ho han aconseguit. Em preocupa veure l'altre jove del dia, en Jan d'Ullastrell, com ens atrapa pel darrera en plena pujada i com cedeix a l'esforç que el desnivell ens exigeix, perdent-se pel darrera altre cop. El mateix Jan que fa un any va fer 1h 27m. en aquest mateix recorregut. Això significa que molt haurien de canviar les tornes perquè l'Àlex no s'emporti el premi de categoria. Només li faltava això. Me'n faig creus quan dalt el Ros observo la cara de l'Àlex tan sencera. Hem atrapat fins i tot l'Oriol. La gent ens anima: els Tonis, el Ricard, l'Andrés, l'Arantxa, la Marta, el Pere, un munt de gent. Faig números i vec l'hora trenta a l'arribada. Inimaginable pensant que l'any passat en Joan, acompanyat per l'Adrià van fer 1h 31m, i bé que em recordo de la seva força i que tenia un any més que l'Àlex en el dia d'avui. M'horroritzo uns instants per dintre, en pensar que no estem fent bé i que he d'aturar aquest periple. Això no pot ser. Però no puc. Avui no puc veient-lo, sentint com està vivint l'experiència. Portem molta adrenalina al damunt i massa passió compartida ens posseeix per aquest esport. Faig un missatge als pares i els passo foto, per tranquilitzar la seva segura inquietud en pensar què deu estar passant allà dalt. Estic gaudint com ben pocs moments abans en la meva llarga vida esportiva.

         Els quasi bé set quilòmetres de corriols, pista i asfalt, força en baixada, per paratges familiars per tots dos però més magnífics que mai. El bosc ens dona empenta i apreto el ritme fins i tot per moments. És com si li llegís el pensament, ho faig per ell. El pas per Can Buxeres és emotiu i significa que ho tenim a tocar. La Marta, la Iolanda, el Cèsar... Seguim amb l'Oriol pel davant a pocs metres, fent-nos de llebre i ens obsessionem en mantenir referències visuals. Els carrers de Can Corbera ens reben gentilment, amb l'Angel saludant-nos. Per enèssima vegada faig un escaneig visual de tot ell, cada gest, cada moviment. No hi ha cap senyal de preocupació. Així que ens llancem avall pel corriol, jugant a atrapar-nos, sent conscient que per poc que pogués, m'avançaria a qualsevol corba. Assolim l'objectiu del dia: el Centre Cívic. Aquí ja no pot passar res, som fora de risc. He conscienciat molt bé l'Àlex que ens havíem de reservar per aquest moment. No podíem arribar en aquest punt desfets doncs d'haver-ho fet, hagués estat una estona agonitzant. Tant asfalt... Si una cosa he après en tots aquests anys és que a les curses es ve a gaudir. I nosaltres hem gaudit, i hem pogut amb l'Oriol com aquell qui no vol la cosa i com no podia ser altra, vista l'energia del company de viatge. Li he dit que baixàvem de l'hora trenta i hem anat a per ella. Passem per la Creueta a ritme lleuger i afrontem el carrer Major a bona velocitat. Ja no hi ha qui aturi la seva ànsia. Impossible. Trec el mòbil i em limito a filmar el seu moment. Només li faltava tota la colla esperant-lo a l'església, a escassos trescents metres de meta. Sentir el seu nom, tan de caliu, en els seus carrers d'entrenament, prop dels pares. I quin esprint final, per mi quasi impossible de seguir. Pletòric. Falta pocs segons per l'hora vint-i-nou. No m'he emocionat per ben poc en sentir com l'animaven des de megafonia i en veure la mirada dels pares quan l'esperaven tot just a l'altra banda de l'arc. Crec que ningú s'ha adonat de la meva arribada, m'agrada molt el moment! Els joves no són d'abraçades, en situacions similars tampoc. Ell no n'és una excepció. Aquell gest que els adults ens regalem en acabar la cursa entre companys d'itinerari, manifestant l'alegria extrema. Tot li arribarà.

       Em sento feliç d'haver pogut arribar fins aquí. Creuar la línia d'arribada de la Pujada al Ros significa molt per mi. Cert és que m'hagués agradat donar guerra pel davant, al Jose, a l'Alfonso. Però avui no tocava. Em conformo en sentir que l'Arnau ha fet tercer, i el Bernat catorzè! Aquest dia de bojos no es podia tancar d'altra manera que amb la sorprenent i pletòrica arribada de la Carla. No em crec el que estan veient els meus ulls. 1h 33m.? Impossible. Així ho dic als companys. No pot ser. Però què ha fet aquesta noia? Conec molt bé la Carla. El seu ritme, els seus entrenaments, les seves ganes de córrer. No hagués dit mai que podia fer aquest temps. Amb el Ricard i resta de monitors sabem de les seves qualitats però. Avui ha explotat. No sé si per portar l'Àlex pel davant, si per mirar de pescar algun trofeu o perquè. Ja està. És tercera de la general. Més d'un ocellet s'haurà ocupat de dir-li durant tota la cursa i això ha estat clau per omplir-la d'una força descomunal. Si senyora. El colofó. Són els herois del dia, sense cap dubte. No només per la seva gesta en si, sinó pel sacrifici i les ganes. Tenen premi per temps.

       I què més podia demanar al dia? Doncs bons resultats a les curses infantils. Com no. M'hagués quedat amb la foto de les escales, amb tan caliu i bon rotllo entre tots. Els pares observant els seus tresors vestits de vermell. El Dani, la Jana, l'Oriol i el Martí han fet ja la seva cursa de 3,5 qm. amb bons resultats, trofeu de categoria per la Jana i tot! Queden els més petits i no tan petits. Les meves nenes correran les dues la mateixa cursa de 2 qm, una cosa mai vista abans. Les dues juntes. Sortint al davant. Em desfaig en veure-les i acompanyo la Nora en tot moment durant les dues voltes, doncs així m'ho ha demanat. Animo a la resta de participants que ens van avançant, quina força que porten. He perdut la pista de l'Anna pel davant. Metre a metre avancem plegats. Fa intents de posar-se a caminar però no la deixo, la conec i sé que pot fer-ho sense caminar. Li parlo de moltes coses menys de la cursa. Sé que hauria de deixar fer-la sola però les ganes em poden com a pare i com a corredor. L'animo en la seva recta final, fins que tothom la crida pel nom.. Tercera! Igual que la seva germana en la categoria superior! Caram que bé. Per davant ha arribat l'Olivia, primera absoluta com podia ser d'esperar i l'Àlex C, segon! El Guillem quart, l'Arnau, el Jan, l'Ian, el Dídac, el Biel. Potser em deixo algú. Només ens faltaven els més petits fent podi en la mini-cursa de 1 qm. El Dani segon i el Jordi primer en la seva primera cursa! Quin gran dia, molt content per ells, per la família, pels amics. Per l'esport i el treball en equip. Llarga vida als Kames Kids i a la cursa del poble.