En saber-te fort

En saber-te fort,

pensarem en els anys que,

de valentia, humor i valor,

ens has reblert afablement.

La teva decisió.

El teu compromís.

Les teves ganes de viure.

El teu afany per la família.

Persisteix,

omplint-nos de voluntat

de seguir endavant.

De deixar-nos la pell,

com tu:

per lluitar per la vida.

per estimar els demés.

per trobar la teva força. 

Aquí ens deixes.

Buits de tu.

Plens de tant.

______________________

Un pare és un pare.

Neix, es casa, es reprodueix.

Té fills i néts.

Un bon pare fa coses,

moltes coses a la seva vida:

estima i recolza la família,

​s'esforça perquè no falti res a casa,

es preocupa a tothora pels seus, 

Hi és quan el necessites.

Què hem de dir de tu, papa?

Quatre fills, cinc néts.

Al costat de la mama, i de tots.

Sentidament. Incondicionalment.

Vetllant per les nostres vides,

exigint-nos i estimant-nos.

Amb el teu caràcter, el teu humor,

amb el teu compromís, la teva alegria,

amb la teva força, el teu somriure.

Et recordarem així.

Et recordarem amb les teves ganes de viure,

caminant ferm, amb el cap ben alt,

viatjant arreu, ensenyant-nos a veure món,

pedalant ben lluny, 

però sempre, sempre, a prop nostre.

Gràcies per tot, 

Gràcies per tant papa.

Relats breus confinats - Sant Jordi 2020

En tornarem a dir vida, del que quedi per viure,
alçant-nos amb respecte i permís del demà.
Presos de l’episodi viscut amb ignomínia.
Esgarrifats, atordits, sacsejats, colpits.
Pels dies haguts de llibertat llevada,
pel traspàs d’ànimes ara esvaides,
per basarda al que s’esdevindrà.
Reblerts amb afany per revelar,
l’abast d’una època a encetar.
Sentida gana d’emprendre,
que ens invoqui al destí.
Temptar junts, vèncer.
Amb seny i fermesa.
Esgotant-se el risc,
que altra vegada,
el nostre món,
s’esvaeix


Poc a poc el món es consumia. Pres pel destí que el castigava, arrossegant-lo a la seva fi.
–Què he fet malament? –es preguntava el món.
–T'has esgotat a tu mateix –va respondre-li el destí.
I així va ser com les plantes van ser pols, els animals van cedir, l'aigua s'evaporà,
les pedres es van fondre, l'aire va partir. El dia es va fer nit.
Els humans, ben sols, intentaven escapar egoistament de l'apocalipsi, quan la vida els va anunciar:
–Correu, correu, que aquí ja no hi queda res.


Ben entrada la primavera,
roses i llibres reposen a l'era,
llevats del símbol que els apodera.
Ni drac ni princesa.Sant Jordi delira
i amb afany l'espasa afila:
una nova diada conspira.
Bona Diada!

Rogaine Senglar-0 Sant Cugat (12-19)

Bona experiència la viscuda per les faldes de Collserola on vam aplegar fins a 8 equips amb components dels Kames Kids. L'objectiu d'acostar la canalla al gran món de l'orientació el vam aconseguir amb escreix.
Diumenge 15 de desembre, ens trobem pràcticament tots els monitors al parc de la Pollancreda de Sant Cugat, després de viure l'experiència just fa un any pels camps de Torrebonica amb la mateixa filosofia. Fem equips ajuntant un monitor/pare i un menor d'edat, mirant d'igualar el tema. Previ a la sortida en massa se'ns facilita el planell de la zona amb un seguit de fites que puntuen diferent i que cal unir estratègicament per aconseguir el major nombre de punts dins un temps determinat. En el nostre cas, 2 hores. La meva experiència no pot ser millor, fent equip amb l'Àlex C de 12 anys i que avui ve molt motivat per aprendre i esforçar-se físicament. Acabem segons en la classificació d'un total d'una cinquantena d'equips i és que ens ha sortit bastant rodó l'elecció de l'itinerari, amb només un parell de petites errades. La butifarrada i avituallament plegats en acabar es converteix en un bonic moment de germanor entre amics d'esport.

Trail Ardenya S (12-19)

Havíem de ser-hi algun any i és que l'Ardenya, amb les seves 10 edicions de trail a l'esquena, és un atractiu referent en el nostre esport. Van començar amb la Marató i actualment ofereixen quatre distàncies de 50, 33, 15 i 10 més cursa infantil. Ben bé un mirall de la Drac Race encara que sigui un altre nivell organitzatiu.

Voltava el setembre o l'octubre quan en un entrenament amb la colla dels Egaramossenaires, sento que s'han apuntat a aquesta cursa per només 5 €. Com? 5€? Com es pot organitzar un esdeveniment així per només 5 €? Doncs imagino que amb subvencions i esponsorització per arreu. Per treure's el barret amb la feina que s'està fent a nivell de col·laboradors i administracions. El club Matxacuca és un dels grans a Catalunya i amb la seva cursa ho deixen clar. Disposar del pavelló municipal sempre és un luxe i més si tens voluntaris entregats per la butifarrada, avituallaments cuidats, preparar un itinerari treballat, i els diferents detalls que podem percebre els qui venim a gaudir de la festa.

A les sis em recullen l'Agus i el David, com sempre molt aviat per poder arribar amb temps i viure l'ambient de pre-cursa, on tenim la cursa gran a punt de sortir, per mi però amb un al·licient que li falta tot i no tenir pas pocs inscrits. Amb trenta-i-pico ja en tinc prou i més després d'un any de no corro aquesta distància seguida em sembla. Enrere queden els anys d'ultratrail seguides, fa més d'un any que no en faig cap de fet. Així que després d'aplegar-nos una bona colla i fer-nos les fotos pertinents, sortim des del capdavant mateix a explorar el massís de l'Ardenya. He de dir que tot i el sopar amb amics ahir i poc adaptat a les necessitats atlètiques del dia, l'estómac i les sensacions són bones malgrat no portar cap entrenament específic com ve sent de costum els darrers anys. Surto al darrera de tots els companys i em limito a veure-les venir. Em trobo bé, però ja sé el que vol dir patir els darrers quilòmetres en aquestes distàncies com just fa un any al Collbaix. La primera pujada i el que ens quedarà pràcticament de recorregut, és bona part per corriol, tècnic sovint i amb desnivell arreu afegit. Sense voler-ho vaig atrapant companys, l'Agus no sembla prou fi i es queda així que decideixo seguir l'estela del Toni i el David i formem un trio interessant. Aguantaré fins al km. 15 amb ells i en arribar una baixadeta força corrible, em deixo portar per les sensacions, posant-me al capdavant. Els agafo distància com aquell qui no vol la cosa i començo a avançar mica en mica a altres corredors. Per moments penso que l'estic cagant i que ho pagaré amb escreix, però és que em trobo bé i la veterania és un grau aquí. Així que em limito a mantenir ritme en pujada sense arrossegar-me i a les baixades em deixo anar, carregat de valentia. He dividit la cursa en diferents parts i sé que la darrera pujada important la tenim entre el 21 i el 24, a partir d'aquí hauria de ser més fàcil. Precisament quan em vec dalt el darrer cim, és quan me n'adono que avui tinc el dia i això s'ha d'aprofitar. Apreto una miqueta el ritme a les pujades, amb ganes d'atrapar més gent pel davant. La Gemma deu ser a prop i m'aniria perfecte fer un duet amb ella, sent coneixedor que va tercera fèmina i que deu estar corrent amb ganes. Hi ha voluntaris que ens canten les distàncies i ja veiem que l'itinerari és llarg, de 32 a 33 i pico. Costarà el tros final!  Sort que la sort i la força són amb mi avui, i em donen un bon final ben guarnit entre rieretes de fang i rius a travessar, que acaben d'arrodonir una jornada super-interessant i divertida. Quina moral i que bé poder córrer així. L'últim quilòmetre i mig és magnífic. A l'arriba m'animen la Mireia, guanyadora de la cursa de 15 km. com no podia ser altra, i el Pere. 4 hores 20 minuts xalant de la muntanya i de la competició adapatada a una altra realitat.

Un parell d'hores després celebraré aquesta victòria especial a nivell atlètic, assentat amb la dona en un buffet lliure japonès, que acaba de posar la cirereta al pastís del dia. I quin dia i que content que estic. Mil gràcies gent de l'Ardenya!

Cursa de Rellinars 11 k (10-19)

     Rellinars ens va rebre de sorpresa. Amb boirina i fred com de costum. Les garrafes buides sempre al cotxe esperant tornar plenes a casa, Rellinars. Els amics Malgosa i companyia preparant el seu esdeveniment amb ganes i il·lusió tot i veure's afectats com moltes curses per la regressió en el nombre d'inscrits. No s'entén en aquest cas vist els circuits i l'atenció al corredor. La qüestió és que hi vam ser, apuntant-nos a darrera hora com no podia ser altra. Tibats per la Carla i la nostàlgia dels moments viscuts l'any anterior amb ella, l'Olivia i el Guillem que s'estrenava pràcticament.
M'acosto a Rellinars amb la Mireia, el Sergi, el Martí i el Marc. Un cotxe ben ple de veterania. Ells fan la distància de 21 km així que sembla que m'animaré finalment a fer aquesta distància tot i no haver-me preparat gens. Els preparatius de la cursa contra el càncer de pàncrees i del cross i marxa solidaris del poble, no m'han deixat gaire temps en vespres i caps de setmana que diguem...
          Mentre estic a la taula d'inscripcions i encara estic rumiant quina distància em ve de gust fer, comentem amb el company d'escoleta, el Ricard, i apareix de sobte el Martí, qui es ve a apuntar a darrera hora també! Quina sorpresa i quin al·licient per mi per decidir-me finalment pel canvi de distància. La Carla, el Martí i el Ricard faran la curta, així que jo també. Ja està decidit. Sortim amb la meva obsessió per mirar de controlar de prop al jove Martí, quinze anys de pur nervi i amb un cap preparat sobradament per a tot el que li vindrà que no serà pas poc en aquesta vida. Molts èxits esportius segur. Com sigui que aconsegueixo fer els 2 primers quilòmetres seguint la seva estela. El cos i les cames em responen, la motivació encara més. La Mireia és amb nosaltres fins que es cansen tots dos de que els empaiti i de sobte em trobo sol entre una munió de corredors veterans que se m'acosten pel darrera. Aconsegueixo mantenir un ritme viu tot i arribar el tram de pujada entre els km. 4 i 6. Pràcticament no m'avancen. Menys mal però que no m'he apuntat a la distància llarga, em conec prou bé i vist el pràcticament inexistent entrenament de les darreres setmanes, m'hagués tocat patir massa. Millor 11 km!!!
           Passo per l'avituallament del 6 a les Boades i comencem a baixar i baixar primer per corriol després per la pista d'accés a Casajoana. Déu-n'hi-do quins ritmes per mi, i és que segueixen venint pel darrera i això em dona ales a mantenir pulsacions i esforç. Arriba la pujada final definitiva al poble, un autèntic terrabastall atlètic que sort que conec bé. Hi poso ganes i aguanto fort fins dalt de tot entrant en 58 minuts i escaig, en 23ª posicio que ja està bé per mi. Quina sorpresa en dir-me el Martí que ja fa 5 minuts que ha arribat entre els 10 primers. Caram quin noi i quina progressió en els 2 anys que portem amb ell a Kames Kids. El Ricard i la Carla arriben pel darrera, amb millors temps que el de l'any passat, i la Mireia, com no, fa primera de la general en la llarga amb un temps estratosfèric que ens deixa bocabadats un cop més. I té la meva edat... Està clar que en aquesta vida tot són prioritats!
            Fins sempre Rellinars!!!