alçant-nos amb respecte i permís del demà.
Presos de l’episodi viscut amb ignomínia.
Esgarrifats, atordits, sacsejats, colpits.
Pels dies haguts de llibertat llevada,
pel traspàs d’ànimes ara esvaides,
per basarda al que s’esdevindrà.
Reblerts amb afany per revelar,
l’abast d’una època a encetar.
Sentida gana d’emprendre,
que ens invoqui al destí.
Temptar junts, vèncer.
Amb seny i fermesa.
Esgotant-se el risc,
que altra vegada,
el nostre món,
s’esvaeix
Poc a poc el món es consumia. Pres pel destí que el castigava, arrossegant-lo a la seva fi.
–Què he fet malament? –es preguntava el món.
–T'has esgotat a tu mateix –va respondre-li el destí.
I així va ser com les plantes van ser pols, els animals van cedir, l'aigua s'evaporà,
les pedres es van fondre, l'aire va partir. El dia es va fer nit.
Els humans, ben sols, intentaven escapar egoistament de l'apocalipsi, quan la vida els va anunciar:
–Correu, correu, que aquí ja no hi queda res.
Ben entrada la primavera,
roses i llibres reposen a l'era,
llevats del símbol que els apodera.
Ni drac ni princesa.Sant Jordi delira
i amb afany l'espasa afila:
una nova diada conspira.
Bona Diada!